dilluns, 6 de març de 2017

EL DARRER SOMNI

Ja no trobo l'aigua tan freda ni la nit és tan fosca. Les mans s'aferren a aquest tros de fusta que abans era, crec, el resptaller d'una cadira de coberta. Ara les idees i les imatges flueixen lentament dins el meu cap. La por s'esmorteeix i entenc què m'ha passat i què em passarà. Fa estona que no puc cridar i les onades m'allunyen d'aquell grupet de llanxes d'on m'ha semblat reconèixer els crits del contramestre de l'entrepont de proa, un paio alt i gros, amb cara de sapastre autoritari i cridaner, que es passejava lluint la gorra de plat amb unes lletres daurades que deien TITANIC. Com sempre passa amb els indesitjables, ell és dalt i jo aquí baix, mig engolit per les ones. Ni avui ni aquí la meva sort ha canviat. L'orquestra ha deixat de tocar. A Amèrica les coses haguessin estat diferents, segur...

Joao Costa Da Moura

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta