dilluns, 13 de març de 2017

EL VIGIA

Una nit saturada d'estrelles. No hi havia lluna. La gèlida brisa marina se'm calava fins als ossos dalt la cofa del transatlàntic. Encara ens quedava força singladura en una mar en calma. Tot tranquil, sense novetat. El vaixell solcava la mar com un gegant lluminós enmig d'una absoluta obscuritat. De sota nostre ens pujava una remor llunyana de música i festa. Allà dalt nosaltres submergits en un silenci glaçat. De sobte, els meus ulls van copsar una muntanya que sorgia del mar just davant nostre. Vaig donar tres cops de campana i vaig cridar pel comunicador: "Iceberg just al capdavant!!!"... dissortadament aquest estigma m'ha acompanyat tota la resta de la meva vida.

Nàiade

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta