divendres, 17 de març de 2017

LA NENA QUE MAI VA PODER JUGAR AMB VAIXELLS

Era dijous en fosquejar quan arribàvem a Nova York a bord del buc que ens va recollir del mar. Jo estava molt esgotat. D'entre la gran quantitat de gent que hi havia en el moll, esperant trobar als seus familiars entre els supervivents, hi era aquella nena petita, agafada de la mà d'una dona que per l'edat havia de ser la seva àvia. Mai oblidaré la seva mirada. En els seus ulls grans blau fosc veia homes que saltaven al buit mentre ens allunyàvem, en aquella barca, lluny d'un Titanic que semblava una gran balena a punt d'enfonsar-se. En la seva còrnia, forts esclats, i el vaixell se submergeix en el mig d'aquella negra pupil·la que es tornava un remolí d'aigua gèlida fins a l'abisme més cruel, com si fos una joguina. De vegades encara em desperto a mitjanit i la veig allí dempeus.

Literarysuicide

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta