dilluns, 20 de març de 2017

QUAN LA LLUNA PLORA GEL

Les estrelles cauen, es precipiten lentament. Llàgrimes, perles de gel que s'enfonsen en aquest cel nocturn. La mar, el mar... Embruixada quimera que atrau el viatger, l'abraça i l'oprimeix fins a besar-lo amb petó gèlid que glaça l'ànima. Jo sóc home casat, o era. D'aquí poc deixaré de ser per sempre. Aquí, acunat per cel i diamant, respiro mentre escolto els últims gemecs de Titanic. Pobre nadó, que has estat ferit irreparablement. Qui consolarà les mares dels que surem i, inexorablement, ens perdem?
És un quinze d'abril, s'acosta l'albada. El Sol està a punt de néixer en aquest paisatge desolat on els estels moren i la llum és somiada. El Sol... Fènix. T'envejo, astre, doncs el meu foc ja és cendra. M'enfonso i em lliuro a l'aigua. Endiablada, que em donares vida i ara... Ara ets metzina.

Darkesse

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta