dilluns, 3 d’abril de 2017

PER QUÈ

Mentre em posaven el salvavides, mirava la barcassa on hi havia de pujar-hi.
La nit era gelada i tot era foscor. La gent m'empenyia per tots costats i al meu cap només em venien imatges dels de casa. Sort que no eren allà... sort que eren lluny... a salv.
Vaig pensar que havia arribat el meu moment, donava gràcies a Déu perquè havia pogut viure els suficients anys per poder criar als meus fills, i encara que no tenien la vida gaire resolta, sabia que tirarien endavant. Ara ja..., podria anar-me en pau.
Quan recordo aquells moments segueixo donant-li gràcies a Déu... no devia ser la meva hora. Tot ha quedat enrere com un mal son.
Mai oblidaré la gent que m'envoltava, que ja no hi són. Crec que tots, pensàvem amb la família, els amics... aquells als qui havies de dir alguna cosa, i que mai vàrem dir... Per què?

Pirula

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta