dijous, 20 d’abril de 2017

UN CAVALLER COM CAL FINS AL FINAL

Jo em considero un senyor de debò, un cavaller.

M'agrada fer una passejada per la zona d'estribord... abans de mitjanit.

Arribo a la proa, giro i llavors la veig. La dona guaita per la barana.
Ella fa mitja volta i el seu llarg vestit es trava a l'enreixat. El Titanic vira sobtadament i cau al terra estrepitosament. Corro a socorre-la i em col·loco de genolls a frec d'ella, que crida: "Una gran massa blanca".
El turmell esquerra li fa un mal horrorós. El vaixell gira encara més i sembla que redueix la velocitat. El xoc i el massís blanc que sembla voler abraçar-nos. Damunt nostre es precipita un munt de gel.
Amb la flegma britànica que em caracteritza, embolico un tros de gel amb el meu fulard, l'aplico al turmell i dic: "Senyoreta... ja veu que el servei d'habitacions és rapidíssim, ara està en les meves mans fora de perill".

Nemo

2 comentaris:

Comenta