dilluns, 22 de maig de 2017

NO TINDRÉ SORT

Em quedo ajaguda al terra, en posició fetal, com si tornessin a mi tots els records d'infantesa. Les llàgrimes corren per la meva pell clara i pigada. La meva esperança es basa en una llum tènue i blanca; m'agafo a ella com si la vida no fos vida sense ella. Recordo la por que es dibuixava al rostre de les persones d'aquell vaixell. Veig com les llums parpellegen, lluitadores e incansables; però la gelor les guanya i l'oceà esdevé fosc, de nou.
El passat torna com un tro, furiós i ensordidor i sento el cos amarat i fred. L'oceà es lleva majestuós com aquella nit de fa cinquanta anys. Aquest cop no tindré sort. Obro els ulls i veig aquella tènue llum que ha fet camí amb mi des d'ençà. I per fi, l'oceà m'engoleix mentre la llum es debilita i caic en una foscor salada.

M. G. Ubach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta