L'avi era un home, de pell arrugada, barba blanca i olor a mar. Sempre fumava amb pipa. Les seves mans rugoses, sempre tenien una carícia per a mi. L'avi i jo compartíem l'amor pel mar i pel seu pailebot.
És el dia, sóc al pailebot que l'avi em va deixar. Fusta de pi i olivera, olor a sal. Despleguem veles, sortim del port de Barcelona amb els vents alisis NE a favor i, sobretot, amb ganes d'aventures: al llarg de 4.337 milles nàutiques hi trobarem, tempestes tropicals, huracans, depressions, per aconseguir el més important: arribar a Santiago de Cuba.
El viatge és feixuc però en arribar a port puc ser jo. Camino a terra ferma i, en passar pel costat d'un pescador que cus les seves xarxes, les nostres mirades es creuen.
-Pau, ets tu?
-Eulàlia?
I aquí comença una història: En un pailebot centenari embarquen en Pau, l'Eulàlia...
Lua
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta