PERDURAR

La passió d'en Lluís per tota mena de vehicles era sorprenent. Amb sis anys coneixia les línies de tramvia, dominava les parades d'autobús de la ciutat, convencia als pares perquè el portessin amb el Gran Metro i havia estrenat ja el funicular.
El diumenge al matí era el gran dia. La Banda Municipal tocava a la Ciutadella, emocionant al menut. En acabat, passejant, passaven per l'estació de França i gaudia de les màquines, del fum. I, arribant al moll, veia pals i veles, plegades o esteses, que entraven i sortien del port.
Aquell dia el "Puerto de Palma", carregat, romania serè, esperant salpar. I el pare, davant la nau, recitava la lletania marinera: a proa, a popa; trinquet, major, messana; botavara, bauprès; flocs, escandaloses... I en Lluís, l'infant d'ulls brillants i ment desperta, guardava els mots.
L'infant, al port, recita: flocs, escandaloses; bauprès, botavara... Mentre, un pailebot centenari l'esguarda.

Lou

MIMOSA

Més aviat som una força que obre camins d'escuma de coco, una posta de sol taronja que pinta horitzons verticals; el mar només es trenca a la pell més fina, però alla a dins segueix bategant la vida, cavalcant a ritmes arterials.
La lluna també en sap, de perpendiculars. Fa ballar les seves lluernes a mercè del vent, però amb rumb ferm, serena i somrient, com un pailebot centenari.
Més aviat som carícia, cítrica brisa guarnida amb un sol pensament.

ONE

LA JUBILACIÓ

Com m'haig de veure d'ençà que m'han jubilat! Clar, com que sóc un pailebot centenari! M'han restaurat, m'han arreglat les xacres de la vellesa i m'han repintat. I ara, a presumir! En peça de museu m'han convertit! Hauria d'estar content, no? Doncs no n'estic gens. Jo, era feliç quan treballava i navegava per tots els mars, amb la panxa plena de mercaderies. Amunt i avall. Inclús vaig anar a fer les amèriques dues vegades. Córrer lleuger damunt les aigües, empès per vent de gregal o garbí, tant se val. Sentir els crits dels mariners i les ordres del capità. Si n'he tingut de noms! tants com els diferents amos per qui he treballat. I tot això per acabar aquí, fent bonic i badar la gent. I m'han tornat a batejar: Santa Eulàlia, em dic ara. I no m'agrada. No fa per a mi. Massa fi.

Xesca Valls

EULÀLIA LA PIRATA

La meva veu ronca, ben alta i clara
crida qui soc, que tothom ho escolti!
Soc dona lliure, pirata i mare.
El meu cor salvatge no hi ha qui el pari.

Després d'enfonsar tres vaixells de l'armada
diuen de mi que soc bon adversari.
Amants, tresors i glòria ansiada.
Mateixa eina mateixa llar, un pailebot centenari.

Merla Blanc

DIARI D'UN PAILEBOT

Els primers anys foren com tantes infanteses: una pàtria feta de records. L'aventura es desvetllava en sortides resseguint la costa sorrenca. L'estiu era la cançó obstinada dels grills en dies de calor humida i xafogosa.
Resseguint la cinta blava al pailebot s'hi brindava dia sí, dia també. Plena la panxa amb l'aiguardent que regalava el Maresme, amagava secrets nascuts entre alambins.
L'adolescència fou un bany de dura realitat. Les descobertes esdevingueren xarxes que empresonaven ones enjogassades. A port, l'Uruguai restava en silenci, acallant paraules i anhels. La majoria d'edat s'ofegava amb olor de socarrim. A la platja, la noble fusta que bastí una escola lliure de mar cremava com una infantesa robada.
Després d'un llarg silenci i de l'arraconament de la navegació tradicional, n'arribà una segona joventut. El blau retornà a les aigües on fondejaria orgullós un pailebot centenari.
Un ventijol trapella fa onejar les insignes senyeres de Santa Eulàlia.

Rafel de Cerdanya

GARBINADA AL CAP VESPRE

Un pailebot centenari, un vell mercant de cabotatge, una goleta de tres pals blanca, com si fos un cigne amb el cap ajagut degut al pes del bauprès que ha de suportar. Llesta per desplegar de nou les seves veles, aquesta nau salpa posant la proa al nostre Mediterrani.

Al cap vespre les onades trenquen sobre coberta, és hora de rellevar la guàrdia. Els que fins ara restaven sota coberta es preparen per sortir al camp de batalla. Com si es tractés d'un astronauta abans de sortir a fer una passejada espacial, el segon de bord es vesteix amb roba d'aigua i es disposa a sortir per l'escotilla.

Un cop a dalt, mira amunt i després cap proa, un instant després de treure els ulls de sobre la cangrea del trinquet aquesta es rifa en canal per la línia de botafions del segon ris.

J. Regina

EL PAILEBOT ENCANTAT

Un pailebot centenari navegava per l'oceà. El capità Roig era al despatx, concentrat en un mapa del món.

A les deu els mariners es van llevar i van anar a la cuina: el capità no hi era. Van anar al despatx; tampoc hi era. Van sortir a fora; tampoc estava al timó. Al despatx hi havia un paper que parlava d'una maledicció, i al costat un mapa amb una illa assenyalada.

Van salpar cap a l'illa de les Tenebres i, quan per fi hi van arribar, aquesta va explotar. El capità Roig va aparèixer entre el fum i el veler es va convertir en un vaixell encara més gran i majestuós.

"Fa molts anys", va dir el capità, "el capità d'aquest vaixell era en Jaume, un assassí conegut. El mar el va castigar fent d'aquest vaixell un pailebot vell, brut i ruïnós. He destruït l'illa perquè s'acabi la maledicció".

Urània

BITÀCOLA

12 de febrer.
6:10 Hem albirat el far del Cap de Sant Elia (latitud 39º 11,1`N- Longitud 9º 8,9'E). Vent SO, força 2.
14:05 Cap incidència en la descàrrega: bona organització i eficiència. Baixem a pegar un tomb pel port de Càller. Tomàs i Pau de guàrdia a bord.
22:00 Restem fins demà per carregar. 6º. Mar plana.
Observacions: Cinto, contramestre barceloní, s'ha emocionat al trobar que l'esglèsia del barri de Marina està dedicada a Santa Eulàlia. Aquest és el nom de la seva filla recent nascuda. Ha posat un ciri a la santa i li ha promès que si la protegeix, ell vetllarà perquè el nostre barco sigui un pailebot centenari i porti el seu nom. Hem acabat cantant tots "Santa Eularia gloriosa, Vetllau pels barcelonins!", i jo afegeixo "i pels que no ho són".

Muntó

A UN ÀTOM DE DISTÀNCIA

A conseqüència de la nostra última discussió, el meu cos s'escalfa fins al punt d'ebullició. Les meves molècules col·lideixen, transferint una energia prou intensa per fugir del meu estat. Reduïda a micropartícules suspeses a l'aire em deixo portar lliure per la immensitat del cel. Condenso en un núvol gegantí. Dels teus sospirs propers puja una massa d'aire fred i humit, i em precipito sobre el mar en un xàfec torrencial que colpeja les fustes velles d'un pailebot centenari de tres pals que sura al port de Barcelona. La corrent m'arrossega fins la planta depuradora on em deixa llesta per viatjar per l'entrellaçat de canonades enrevessades fins a ser llençada per la teva aixeta just quan estàs a punt de rentar-te les dents. Serà la forma de tornar a sentir els teus llavis ja que al capdavall t'estimo. Tu i jo som partícules properes que no volen estar massa temps separades.

Dra. Amor

BOMBA

Boom, boom. Xof, xof. Bales dels canons cauen a l'aigua.
-No hi ha ferits, capità!
-N'hi haurà, ja veuràs! Posa't a cobert, corre!
-Per què? Estic bé aquí mirant l'espectacle. A més, ara hem d'arreglar el pailebot, no el podem deixar així. És un pal centenari!
-Un pal? Un pal? Grumet, no em tornis a vacil·lar, mai més! Ni pals ni cordes! Això és un vaixell, amb un pailebot centenari, una nau única! Una mica de respecte, amb aquesta embarcació van viatjar navegants històrics.
-Perdoni, capità! No tornarà a passar!
-Doncs faci cas i posi's a cobert. Cauran bombes més potents! L'aigua ens ruixarà... perill...
Certament l'aigua cobreix part del vaixell. El grumet plora en veure com s'enfonsa. El capità el consola com pot, però el menut no es pot contenir i, abraçant el seu pare, al mig de la banyera, deixa anar:
-Mama, podies esperar a engegar la dutxa!

Siddhartha

L'ANIVERSARI

Quina alegria! Hi són tots! Em miren somrients, acompanyant-me, mentre romanc a l'espera i afalagat al Moll de la Fusta del Port Vell de Barcelona. Una brisa lleugera refresca l'ambient, escampa l'olor salina i fa moure les veles ja desplegades. El mar blau està en calma. Tot està a punt per a navegar durant una estona i després tornar.
És el meu aniversari! Faig cent anys, els quals han estat plens de viatges i vivències. Al meu costat està la gent que estimo. Ha estat el meu desig, el meu regal: Un passeig al pailebot Santa Eulàlia, un pailebot centenari! Sí, compartim aniversari! I ho celebrem junts. Què més puc demanar? Confesso que estic emocionat i feliç. Sé que la festa és de tots dos, al cap i a la fi, no és una edat corrent.
Ha arribat el moment. Molt a poc a poc, pujo a bord.

Teresa Fernández

EL FANTASMA DE UN PASADO

Mientras admiraba yo el lienzo celeste, a merced del danzar de las olas, fue cuando lo volví a ver. Bueno, más que ver, presencié su llamada. El chirriar de la madera, la guerra entre el viento y las velas. Parecía eso una lucha de titanes, navío contra mar. Y era él, el Pailebote Centenario. Como un fantasma se desveló ante mis ojos. Un escalofrío me erizó la piel. Enmudecida, la brisa y chapotear del agua llenaban de melodía la melancólica escena. El barco de mi familia, incautado muchos años hacía ya, aún conservaba una fina capa de harina que cubría sutilmente las paredes de la bodega. Y, aunque como ser racional me defino, presa de la emoción que me invadió en ese momento, en ese instante, los actos que tuvieron lugar a continuación no hay forma racional de explicarlos.

Míriam

FINS L'INFINIT I MÉS ENLLÀ

Estava decidida, era aquell dia o mai. Tenia esgarrifances, feia dies que ja no sabia quin camí agafar i vaig decidir fer allò que em marcava el cor.
Allà estava, en aquell Pailebot centenari disposada a passar un dels millors i secrets instants de la meva vida.
El mar m'esquitxava la cara i una lleugera marinada despentinava els meus cabells, ell m'ensenyava a fer anar el Santa Eulàlia, aquelles veles escandaloses subjectades pel pal major i la messana se'm ressistien...; no em calia més, ell i jo enmig del mar; era feliç.
Estava cansada i vaig baixar per aquelles empinades escaletes i entre bidons i xarxes vaig estirar-me en un d'aquells llits agafats a les parets del vaixell que tantes històries devien tenir guardades i allà, vaig veure la llum i vaig decidir acabar-ho, una bonica història més. Tot i que haguès navegat amb ell fins l'infinit i més enllà.

Marina

VISIÓN DE FUTURO

Algún iluminado ha hecho creer al Almirantazgo que el futuro de la navegación está en esas máquinas de vapor, ¡que bruto! El viento, el viento de toda la vida es el que mueve barcos.
Pues bien, para probar el nuevo invento han escogido un pailebote centenario a punto de desguazar, le han quitado el palo mayor, han instalado una caldera con una chimenea altísima en su lugar y en los costados han colocado dos ruedas de molino, a saber de dónde las han sacado, por eso estamos haciendo pruebas de velocidad en el canal de Southampton.
Todo iba más o menos correcto hasta que, al virar la boya colocada delante del fuerte de Calshot, algo se ha descompensado, las ruedas se han roto y hemos quedado al pairo, sin ruedas ni velamen. Campeones.
El único vapor que puede existir a bordo es de la olla de la cocina, ¡caray!!

Rafa

UNA GAVINA M'HA PARLAT

Fent un passeig pel Moll de la Fusta vaig trobar el pailebot centenari Santa Eulàlia, que només coneixia pels Mags d'Orient que hi porten desitjos de felicitat als nens.
Amb brisa suau, una gavina m'ha parlat dels seus orígens. Un mestre d'aixa el va construir a la platja de Torrevella, on va ser avarat.
Per aigües blaves del nostre antic i savi Mediterrani, hi ha navegat amb les veles que el feien ben lleuger. Amb la càrrega que duia, de fusta, cereals, sal, i més , anava de port a port per totes les nostres costes.
Però no oblidem, sense por, va agafar ben valent els vents de l'Atlàntic cap a terres cubanes i tornava, navegant a tota vela, amb càrrega més exòtica, potser, cafè, cacau, canya de sucre.
Anys difícils de guerra el van malmetre, però ara, amarrat al moll, reposa per a goig de tothom.

TRESXTRES

LA CANÇÓ PIRATA

El pailebot centenari, amb les amarres ben lligades a port, majestuós... misteriós. Els pals: Trinquet, Major i Mitjana. Les Veles: Flocs, Cangrea i Escandalosa. Dia de visita. Famílies amb els seus nens, turistes, estudiants; comentaris sobre la grandària i l'elegància de les seves veles. Uns pares amb el seu fill de 12 anys, pujant per la passarel·la. Han tingut sort en ser dels primers escollits per a la visita. De cop, el nen desapareix. S'ha quedat extasiat en una de les càmeres plenes de lliteres. De lluny se senten uns càntics que deixen el nen embadalit: "Quinze homes damunt el cofre del mort ho ho ho i una ampolla de rom. El rom i el diable han acabat amb els altres, ho ho ho i una ampolla de rom". "Sergi, ¿on t'has ficat? Aquí, estava amb els vells mariners!". Quina imaginació més fantasiosa té aquest nen.

Conxi

OBSERVADO POR LOS DEMÁS

Un museo encantador. Allí me han destinado para permanecer, en el mismo lugar, una pila de años. Y me entretengo viendo la gente pasar delante de mí. Unos con expresiones de asombro. Otros, me lanzan una mirada fugaz y siguen su camino. Los niños quieren tocarme, sentir el contacto con la noble y exquisita madera de la que estoy hecho. "¡Menudos tres mástiles tiene este barco!", exclama un señor mayor, sorprendido por mi complexión. "Lo que daría por hacer un viaje a Mallorca en este velero", dice un joven a su amigo, que le contesta: "Es un pailebote centenario".
Esos dos señores que se están acercando a mí llevan consigo a su hijo, de tres o cuatro años yo diría, que me mira con odio. Me hace una butifarra. Yo me quedo con ganas de darle una bofetada. ¡Qué impotencia no poder hacer nada, siendo una pieza de museo!

El Brujo de la Palabra

ENLAIRAR-SE

En el bosc de mar cent ales es despleguen quan les escandaloses recullen el vent espetegant contra els caps i els xatracs aïrats abandonen l'arboradura d'un pailebot centenari.

I mentre la nau es deixondeix, lleugera, el nen buida a popa un poal de vísceres, de caps de plata i d'aigua roja i el remolí d'ales es precipita al solc. Sona la campana i homes i bèsties mengen.

Velatxo

PETITA LALI

Tot va començar un Nadal en el que els pares em van portar al Pailebot Santa Eulàlia a deixar la meva carta al Patge dels Reis Mags. No podria dir si va ser, l'olor del cordamen o l'alçada dels pals. Jo era un marrec, que no aixecava dos pams de terra, i em semblava una proesa heroica pensar que es podia pujar pel masteler i deixar anar drap. Em van deixar agafar la roda del timó i en tenir les meves mans sobre aquella fusta ho vaig saber, algun dia tindria el meu propi vaixell. Em vaig iniciar a vela, després LN i ara el PNB i el meu primer vaixell, un Multimono que he assemblat jo mateix. Per què? Perquè no tothom pot tenir un pailebot centenari i volia saber si seria capaç d'armar el veler tot sol. Es diu Petita Lali.

Pirenne

RETORNO DE LA GUERRA DE CUBA

La neblina matutina se levantaba suavemente y como si fuera una pincelada de acuarela gris en medio de ella, de repente apareció la silueta del Castillo de Montjuic. Mi corazón dio un vuelco, ¡Barcelona! Estábamos ya en casa. Unas lágrimas inundaron mis ojos, no sé si de alegría o nostalgia. Igual les había sucedido al resto de mis compañeros, esa veintena de soldados que quedamos del Regimiento de Cuba, ¡estábamos vivos!, estábamos vivos y podíamos rehacer nuestras vidas. Tenía la sensación de que aquel clíper, un pailebote centenario que nos había traído de regreso, después de haber burlado el bloqueo naval gracias a la pericia de su Capitán, restaba inmóvil, no navegaba, no se movía, aunque tenía largadas todas las velas parecía estar anclado delante de la desembocadura del Llobregat. De repente dieron la orden de recoger petates y fusiles, íbamos a desembarcar. Habíamos regresado, nos abrazamos fuertemente, ¡estábamos vivos!

Rafa

TRESOR LÍQUID

El pailebot centenari feia una nova singladura fora port.
Una estranya boira, potser barreja de pol·lució i xoc de masses d'aire, embolcallava el litoral. Els llums difuminats terra endins semblaven apagades torxes preparades per l'escomesa.
Els tripulants noruecs retrocedien en el temps. A les ninetes blaves es reflectien tresors de terres ignotes per rapinyar.
La ruta nord enllà els portà a ancorar als sorrals de Baetulo. Desembarcaren entre udols i rialles. Els crits ressonaven dins del túnel ferroviari. Foscor i humitat havien buidat els carrers de la vila marinera. Els gats que esgarrapaven bosses fosques com la nit hi fugien esperitats. Al carreró, un rètol de ferro grinyolava en rebre un projectil previ a la ràtzia.
Al llindar del portal adovellat, gronxant-se d'un anunci un britànic ebri, nas vermell i gerra enlairada, acollia el grup de víkings que assaciarien una set centenària a un pub de terres catalanes.

Rafel de Badalona

LA TRAICIÓN

Antonio toma siempre las decisiones importantes a solas, de ahí que, antes de comenzar a construir un barco, acuda primero al bosque sin compañía. Elige las primaveras para adentrarse en la dehesa. Observa la altura, el diámetro y la dirección del árbol y trata de averiguar si la madera será vigorosa, acercando la oreja al tronco. Abraza al árbol con delicadeza y escucha fluir atentamente los jugos en su interior. Su sonido siempre le parece caótico aunque está seguro de que tiene sus normas. Al retirar la aurícula se siente un hipócrita. Sabe que llegará un invierno, en el cual, los leñadores talarán los árboles elegidos, a traición, cuando la savia repose descuidada, esperando que pase el frío invernal y lleguen los vivificantes rayos de sol primaverales.
Elige tres pinos centenarios para los mástiles. Pinos centenarios, para un pailebote centenario, se dice a sí mismo Antonio.

Ane

L'ENFONSAMENT DE LA FLOTA

Un sorollós grup nòrdic s'enrolà en "perillosa" missió per les dàrsenes del port. Al pailebot Santa Eulàlia salparen des del Moll.
L'estol víking, reconvertit en contemporanis turistes, navegava per calmes aigües, tallant silent una bassa d'oli. Diverses rondes cerveseres a coberta els embravien i facilitaven el verb rialler, però alhora, s'hi emboiraven.
A babord, un gegant de ferro guaitava mitjançant una bèstia tatuada d'un cridaner groc emplomallat. El pailebot centenari passava ben a la vora, aliè a l'amenaça que representava el creuer ancorat a una de les espines de la rosa de foc.
La nit nadalenca colgava  l'àrea portuària. Les sirenes havien donat pas a tristes i llunyanes campanades del gall. Definitivament, la tripulació, sense preses per iniciar el saqueig, havia abaixat les defenses.
De sobte, un bram eixordador, provinent del ventre del vaixell, deixà anar una massiva pluja de croquetes que deixà KAO instantàniament a la confiada armada.

Rafel d'Abadal

41635

Seré ric. He vist clarament la combinació guanyadora en somnis: el quatre, l'u, el sis, el tres i el cinc. Fàcil. El més difícil és fer ric a un altre. Això esdevindria excepcional. I jo vull fer quelcom excepcional!
Per això he escrit els números de la sort en un paper i l'he encabit dins una botella de vidre, tancada amb un tap de suro. Després d'agafar la màxima embranzida possible l'he llençada al mar, vora un pailebot centenari acabat de salpar. Ha navegat rere la seva estela durant alguns segons i les corrents marines l'han conduit cap al seu destí, que has estat tu.
P.D.: m'he deixat indicar-vos el dia que heu de jugar amb aquests números. Reenvieu-me la botella, via l'estela d'un pailebot centenari, i us contestaré de bon grat. Confieu en la màgia de la mar, val un tresor.

Rudra

EL SECRETO DE LA SIRENA

Por la noche, en el puerto nos movíamos sigilosamente como gatos, hasta llegar al velero Santa Eulàlia.

Los dos marineros dormidos no se enteraron de como los dejamos en tierra y quitando los amarres de popa y levantando anclas, nos fuimos navegando en silencio mar adentro.

Cuando estuvimos en las coordenadas secretas en algún lugar del inmenso océano...
-ATENCIÓN, silencio, hemos llegado.

El sonido del mar y el tiritar de dientes de mi esbirro se enmudeció con dos delfines saltando alrededor nuestro.
Entonces empecé.
-Mar sabio!
-Estoy aquí con este pailebote centenario, 100 años después de la promesa de la sirena.
-Muéstrate sirena y cumple tu palabra y dame el tesoro.

-Aquí estoy!-dijo una sirena con un cofre en la mano.
-Gracias sirena, adiós.

Me senté delante del timón y al abrir el cofre, una montaña de monedas de oro salieron por toda la cubierta mientras cantaba y bailaba.

Charles Darwin

NUNCA ME OLVIDARÉ

Estaba amaneciendo de camino a una aventura que llevaba varios días atrás planificando con detalle.
El olor al mar, el sonido de las olas rompiendo en la orilla.
Ni las palabras de cariño de mi amada podían apaciguar los nervios que me provocaba el momento de mirar el reloj.
Un sol maravilloso, gaviotas como cometas.
En el puerto amarrado, allí estaba esperándonos un barco alucinante, blanco, un velero grande, la pasarela preparada para subir, un paso en ella y crujió la madera.

Mi corazón temblaba de emoción.

Pero para desgracia mía, el marinero encargado de la pasarela, no colocó bien los amarres y caímos al mar cuando subíamos mi amada y yo.

El majestuoso pailebote centenario se marchaba, mi aventura en el Santa Eulàlia parecía haber acabado...
Cuando el capitán mandó que nos dieran ropa nueva de marineros y acogidos como su familia, navegamos mar adentro hacia una isla bellísima.

Charles Darwin

NOMBRES

Joya del Museu Marítim de Barcelona, un precioso velero blanco, un clásico, un pailebote centenario que podía llamarse "El Inmortal Catalán" por sobrevivir a los bombardeos de la guerra.

Otro nombre también acertado sería "El Pícaro" de sus años 30.
"El Chulo" le llamaban cuando cruzó el charco.

Un nombre que le hubiera puesto por 1936, con marineros armados hasta los dientes, sería "La Perla Blanca".
Y en 1975 le rebautizaría con el nombre de "Salvador".

Otro nombre con sentido para este barco después de 1985 es "Fénix de Mar".
Ha tenido varios nombres reales como "Carmen Flores", "Cala Sant Vicenç" o "Puerto Palma".

Por su actividad de mercante otro nombre adecuado es "Marco Polo".
Y su trabajo en recuperación de tesoros históricos de barcos hundidos, le llamaría "Rescatamar".
También otro nombre cuando ha llevado a los reyes magos, "El Cometa Mágico".

Sin duda al final, el mejor es "Santa Eulàlia".

Charles Darwin

LA BOIRA

El serviola provava de veure quelcom a través de la boira. Feia estona que només escoltava aquell so metàl·lic. La calma blanca només era trencada pel bes amorosit de les onades en el tallamar. A popa, el patró romania neguitós. La tensió era màxima. El noi de bord feia sonar la campana en resposta a aquell so fantasma.
De sobte com una ombra es dibuixà per l'amura d'estribord i com una espasa en alt aquell bauprès avançava suau i inexorablement vers nosaltres. El patró feu sonar el corn desesperadament. Aquell buc i un, dos, tres pals creuren la nostra proa.
- És el Pailebot centenari del Marítim! - cridà el patró.
- Bona Proa! - s'escoltà des del Santa Eulàlia.

Escenavegant

EL SOMRIURE DE LAURA

El matí havia despertat tímid, sense pressa, a càmera lenta. La mà de Laura s'agafava forta i segura a la de la seva mare però les seves passes eren nervioses. De sobte va aparèixer davant seu, més gran del que havia pensat i l'estòmac va encongir. Quan la van convidar a pujar dalt d'aquell pailebot centenari va dubtar; el moviment del vaixell era dolç però ella no podia evitar mirar les aigües fosques que l'envoltaven. Finalment, va deixar que l'ajudessin a saltar dins d'aquell somni. Va deixar anar la mà protectora i es va encaminar com hipnotitzada cap al timó, va pujar a una petita plataforma de fusta i tot el seu món es va transformar. El vent la va despentinar, les veles la van saludar i ella es va imaginar tripulant aquella nau per terres llunyanes i al seu rostre es va dibuixar un somriure de felicitat.

Valeria Font

EL VELER IMPERIBLE

La campana sona i tots els membres de la dotació es preparen per maniobrar de bolina. I tu petit grumet? És el teu primer viatge? Qui sóc segurament et preguntaràs, ara et respondré jove aventurer.

Vaig néixer a les platges de Torrevella. El meu pare fou el mestre d'aixa Antoni Marí Aguirre i la meva mare els materials de la terra, fustes de pi i olivera.

Durant dècades he transportat tot tipus de persones i de materials, sempre fidel als meus mariners. He canviat tants cops de nom i d'aspecte, que el meu primer armador ni em reconeixeria; tanmateix en les meves quadernes mai he perdut l'essència de veler.

He sobreviscut a guerres devastadores. Vaig patir un greu incendi que gairebé posa fi a la meva existència... Però la perícia i l'amor que em processaven els meus tripulants em va salvar.

Sóc un pailebot centenari, sóc el Santa Eulàlia!

Capità Rudnev

AMOR A ALTA MAR

Vaig sortir a la matinada. Vorejant els amarraments dels pescadors que cantaven una cançó dolenta. Vaig notar l'aigua freda al front. Estava trist, angoixat i alhora esperançat. L'havia vist prop de les roques on es fa el palangre. Va ser el darrer bes d'onada. La darrera mirada als ulls de bou. L'enyorança em desmenjava el cor i les meves llàgrimes eren dolces. Vaig accelerar. Vent de popa. Veles obertes.

Quan portava tot el dia remuntant onades, el dofí em va aturar i em va orientar cap el port nou de la badia on ens vàrem veure per primer cop. Vaig virar a estribord. Queia ja el sol, i el fred i el cansament em frenaven. Però vaig nedar més que navegar. I vaig percebre port. Allà estava. Un pailebot centenari. El meu Santa Eulàlia. Jo, un simple vaixell de pesca baixa em trobava amb el meu gran amor perdut.

Alberto Pagnelli

UN MAR D'EULÀLIES

El Pailebot SANTA EULÀLIA es vestia de gal·la avui. Flors, garlandes, fanalets, acompanyats d'una orquestra solemne, faria honor al seu nom i a la seva gran història!!!!...una història de supervivència, d'aventures i de reinventar-se tant els noms com la seva utilitat, celebrant els seus cent anys, rebent cent Eulàlies de la seva ciutat, Barcelona. Entre les afortunades Eulàlies, que anirien a bord del Pailebot històric, una nena. I no una nena qualsevol. Una Eulàlia forta, lluitadora, perseverant, rebel i amb FÉ, com el vaixell que du el seu nom. Ella, Eulàlia Blach, no volia creure que mai més no caminaria. Dia rere dia, va plantar cara al Síndrome de Guillain-Barré i ara era a bord d'un pailebot centenari!!! La seva feblesa no havia de ser una excusa. Necessitava omplir-se de brisa, d'onades, de mar i de llibertat! Un somni fet realitat. El Pailebot Santa Eulàlia ho sap, i cuidaria d'ella.

Bianca Amor

MEMORIAS DE ORO

De entre cajas polvorientas recupero las viejas fotos de familia. Allí estáis los dos, serios, orgullosos y elegantes, posando para la posteridad. El abuelo con su traje, su bigote y el reloj de cadena de oro que sigue dando la hora de modo exacto. La abuela con su potente figura embarazada de luto. Detrás, con las velas desplegadas, mostrando todo su poderío, vuestro barco, un pailebote centenario por el que nadie daba un duro. Y que, con el tiempo, os hizo ricos, llevando mercancías de un lado a otro del océano.
Y la mar, que a veces es egoísta, quiso quedarse para siempre con vuestra riqueza. Hoy soy yo rico también, en memorias de familia que se conservarán como oro en el mejor paño para los que vengan detrás.

Maest

NÉIXER

Dormo plàcidament navegant en un vaixell que llisca sense fer soroll. Les onades em bressolen i encara no m'esquitxen. A coberta, però, els embats del vent, el mestral que bufa fred, pressionen i empenyen amb força. No hi ha més remei que rissar la major i afermar-la a la botavara. No em puc permetre ancorar-me. Em sento fràgil i tremolo d'emoció. Estic a prop de terra i espero amb ànsia conèixer qui m'estima. No em modificarà el rumb aquest vent del dimoni que intercala moments de serenor amb grans batzacades que tallen la respiració. M'hi encaparro. Ja veig les ones encalmades petonejant la costa. El balanceig de les boies i el xisclar de les gavines m'acompanyen. La boira tancada dona pas a una claror expectant i llavors trec el cap. Sóc una nena. El pare, capità d'un pailebot centenari, em saluda. Hola, Lali! I em regala el nom: Eulàlia.

Aida

EL VUELO DE DOS ALMAS

Mis manos se deslizan por sus curvas, siento el calor que desprende, comparto el viento y mis labios sienten el regusto a sal.
Yo encima del mástil central, diviso el mar. Se mezcla el sol con las nubes y desparrama su acuarela de colores, convirtiendo el horizonte el más bonito de los lienzos.
Mi mayor sueño se está cumpliendo, aunque ya solo sea un pobre espíritu. "Volar hacia las estrellas en el pailebote centenario". Tan fantasma, como yo.
Ligados por el ansia de navegar, nuestras almas se han mezclado y juntos surcamos hacia la aventura. Solo sé que es otra forma de vivir.

Dorada