dimarts, 23 de maig de 2017

NO MÉS DESGRÀCIES AL TITANIC!

Fins aquí el recull de microrelats que s'han presentat a la V Edició del Concurs: El Titanic. Un cop acabat el termini de presentació, ja tenim publicats tots els relats que s'han ajustat a les bases de la convocatòria. A partir d'ara, només falta que el jurat dicti sentència!

Des del Museu Marítim de Barcelona, volem agrair la vostra participació: sap greu escriure-ho, però el vostre entusiasme ens ha permès reviure la tragèdia del Titanic en més de 400 relats! 

També volem agrair especialment el seu suport al patrocinador del concurs, Casa del Libro, així com als col·laboradors en la organització i difusió: Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, i les editorials Alienta, Ariel, Austral, Crossbooks, Seix Barral, Destino i Crítica.

A partir d'ara deixarem uns dies per què els membres del jurat es puguin reunir i escollir els guanyadors de cada una de les categories.

El dia 7 de juny donarem a conèixer, en aquest mateix blog, els noms dels guanyadors de les tres categories.

I el dia 16 de juny farem el lliurament de premis als guanyadors amb un petit acte que tindrà lloc al pailebot Santa Eulàlia o al recinte del Museu Marítim de Barcelona, si és que la quantitat d'assistents supera l'aforament que ens permet el pailebot. Evidentment, esteu tots i totes convidats/des a aquest acte!

Si voleu venir, l'únic que us demanem és que confirmeu la vostra assistència. Podeu enviar-nos un correu electrònic a lopezdmq@mmb.cat, indicant el vostre nom i pseudònim del microrelat, i també si portareu algun acompanyant a l'entrega de premis.

Pareu atenció al blog, en qualsevol cas, perquè us anirem informant de qualsevol novetat o notícia relacionada amb el concurs. I un cop més, MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ!

-----------------------------------------------------

¡NO MÁS DESGRACIAS A BORDO DEL TITANIC!

¡Aquí acaba la recopilación de microrelatos que se han presentado a la V Edición del Concurso: El Titanic!. Una vez acabado el plazo de presentación, ya tenemos publicados todos los relatos que se han ajustado a las bases de la convocatoria. A partir de ahora, sólo falta que el jurado dicte sentencia.

Desde el Museu Marítim de Barcelona, queremos agradecer vuestra participación: sabe mal escribirlo, pero... ¡vuestro entusiasmo nos ha permitido revivir la tragedia del Titanic en más de 400 relatos

También queremos agradecer especialmente su apoyo al patrocinador del concurso, Casa del Libro, así como a los colaboradores en la organización y difusión: Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, y las editoriales Alienta, Ariel, Austral, Crossbooks, Seix Barral, Destino y Crítica.


A partir de ahora dejaremos unos días para que los miembros del jurado se puedan reunir y escoger a los ganadores de cada una de las categorías.

El día 7 de junio daremos a conocer, en este mismo blog, los nombres de los ganadores de las tres categorías.

Y el día 16 de junio procederemos a la entrega de premios a los ganadores con un pequeño acto que se celebrará en el pailebote Santa Eulàlia, o en el recinto del Museu Marítim de Barcelona, si es que la cantidad de asistentes supera el aforo que nos permite el pailebote. ¡Evidentemente, estáis todos y todas invitados/as a este acto!

Si queréis venir, tan sólo os pedimos que confirméis la asistencia. Podéis enviarnos un correo electrónico a lopezdmq@mmb.cat, indicando vuestro nombre y pseudónimo del microrelato, y también si vendrá algún acompañante con vosotros a la entrega de premios.

Prestad atención al blog, en cualquier caso, porque os iremos informando de cualquier novedad o noticia relacionada con el concurso. Y, una vez más, ¡MUCHAS GRACIAS POR VUESTRA PARTICIPACIÓN!

NINETES DE SAL

Nit dissortada i barreja d'olors i sons!!
Sortint del menjador la mare m'agafa la mà i noto per primera vegada la fetor agra. Passant per davant del bar ple, m'estremeix un so metàl·lic, de peça gegant desencaixada... Dringadissa d'aranyes i gots, veus de sorpresa encuriosides, Mans tremoloses i algú que fa broma amb uns glaçons que han caigut a coberta. Torna la fortor, com d'aigua salada, podrida, i alguna cosa m'escombra les cames... rates, rates que fugen. Comprenc.
Ara també hi ha el pare, i tots tres volem fins allà on es respira: l'aire m'ofega i el fred em bufeteja. Sembla que duc una armilla i tothom corre, AMUNT, AMUNT! El fum a la gola, tusso i m'entrebanco. Llampecs i espetecs dins ma foscor de sempre. El pare ajuda, crida... ja és lluny. L'aigua m'esquitxa la cara, la tasto. Encara avui la ploro des de les ninetes MORTES!!

Crimdepensa

MAÑANA DE CELEBRACIÓN EN LOS ASTILLEROS DE BELFAST

Están todos aquí, centenares de trabajadores junto a sus familias, que llegaron en los diferentes tranvías a lo largo de la mañana.

En las horas anteriores, como capataz en los astilleros les había organizado en cuadrillas para retirar los postes de madera que sostenían el buque sobre la grada inclinada.

Como estaba programado a las 12 y media veo volar la botella y escucho el chasquido contra esas inmensas letras en el casco que dicen TITANIC. Aplausos, celebran la botadura y la bandera de la naviera White Star Line ondea al viento irlandés.

Ahora la nave se desliza hasta el río, abandona la grada sobre la cual se ha construido, entrando en el agua por su popa hasta quedar a flote.

Luego, desde el servicio de telégrafos en la oficina de Correos, los corresponsales de la prensa enviarán las crónicas con cobertura internacional, que sumarán centenares de miles de palabras.

Belfast

SEÑORES, FUE UN PLACER

El crucero lucía una brillantez espléndida debido al hielo de sus alrededores. Una fuerte colisión contra un iceberg fue el cambio del paraíso a un infierno helado. Mientras el gran navío se hundía, la música sonaba sin cesar. Una sinfonía relajante cubría los alaridos de los pasajeros y hacía de una terrible catástrofe una caída musical más amena. El sonido de los violines fue una apelación a la esperanza y la tranquilidad que seguro fue de gran apoyo para los viajeros. Los músicos acabaron realizando como ofrenda al temible océano una excelente melodía con un efecto salvavidas.

Diselo tt

GEGANT TITANIC

La mare va patir el naufragi del vaixell, va sobreviure, i el conte que sentia ell cada nit, era aquest,
El dotze d'abril, jo, jove i bonica, el pare molt ric, va regalar-me un meravellós viatge cap a Nova York, el dia del meu aniversari. Ballo al saló més luxós. Mai ningú havia imaginat tanta riquesa i esplendor al vaixell més segur. Tothom era feliç fruint d'aquelles comoditats. Potser els irlandesos amb passatge de tercera, també? Anaven a buscar sort, volien sortir de l'eterna pobresa i segur que ho aconseguirien.
Aquella nit freda i estrellada, el Titanic navegava orgullós com un antic gegant grec, però malauradament va trobar a l'horitzó un altre immens gegant, l'iceberg. L'oficial cridà, equivocadament. Fort a estribord!, el timoner girà a la dreta, era un vaixell de vapor! Hauria d'haver dit, A babord! Ferit el transatlàntic a mort, les llàgrimes substituïen les paraules.

C3

TRAICIÓN

Tropezaba y caía. Volvía a levantarse, justo a tiempo de evitar que alguien tropezara de nuevo con él.
Le había dicho que corriera, que no había tiempo. El barco se hundía pero él no podía pensar. Simplemente, se dejaba llevar.
Medio mareado, notó que ella le agarraba la mano y tiraba de él. Otra vez de aquí para allí hasta que se dio cuenta de la verdad: no había escapatoria. Se miraron. Él le soltó la mano.
Pensó en ella y en cuánto la quería. Ahora ya era tarde. Ella se salvaría y él pagaría muy caro su engaño. Él no debería estar allí.

Salomé

SENTIR

Me voy para no volver. No siento nada, nunca lo he hecho. Ni sufrimiento, ni amor, ni nostalgia. Creo que sin sufrir nunca sentiré, necesito que algo malo me pase para poder sentir, porque lo único que siento es un enorme vacío. Pero al mismo tiempo no quiero que ese sufrimiento llegue.
Estoy en el Titanic, recordando la salida del puerto. Las familias se despiden. Yo no lo hago, no me gustan las despedidas, siempre son iguales, me dicen que me quieren y les digo que les echaré de menos a pesar de que nunca lo hago. Prefiero estar solo.
Ahora todo es diferente, la gente grita. El barco se hunde y mi sufrimiento llega por fin, pero quiero que se vaya, quiero volver a no sentir nada. Me arrepiento. Me arrepiento de no despedirme, de no amar. Me arrepiento de no sentir.

Kraken

DISCUSIONES A BORDO

- ¡A babor!
- No, no. ¡A estribor!
Esa mañana empezaba con discusiones a bordo. Estaban todos nerviosos porque, al día siguiente, justo por la mañana, llegarían a Nueva York: su destino.
Los tripulantes del barco discutían todos los minutos del día. Y, como cada vez faltaba menos por llegar, lo hacían con más frecuencia. Los motivos eran variados: quién desembarcaría primero, quién sería nombrado mejor marinero, quién ganaría más dinero...
Discutían tanto que no se daban cuenta de que cada vez el sol estaba más alto en el cielo.
Seguían riñendo cuando el sol se empezaba a esconder por el oeste. Se hizo de noche, tan de noche que solo se veía la oscuridad.
De repente, uno de los tripulantes dijo:
- Algo se acerca por el...

Elena de Àvalor

TUVE LA SUERTE DE PODER CONTARLO...

- Lo conseguí, he conseguido abrir la puerta, ¡Vamos chicas! Estábamos en primera clase.
Cuando entramos, había de todo menos tranquilidad. ¿Qué estaba pasando? Me acerqué a preguntar a un hombre y él me contestó: "No corráis, ya es demasiado tarde. Estáis..."
Me desmayé. Cuando desperté, me encontraba en el hospital. Había tenido suerte, no como ellas...

RMS

A REVEURE

Au, va, Vivien... Filleta, no posis aquesta cara. A mi també m'estranya que l'Elisabeth no hagi vingut a acomiadar-se abans no embarquem, però pensa que està molt ocupada amb els preparatius de la seva boda. Sí, he dit boda. No em miris així, saps molt bé que les coses són com són... Éreu inseparables, però ara tot haurà de canviar...
Ai, Vivien, perdona... No ho hauria d'haver dit... Estic segura que volia venir, però no tot és tan fàcil... Ja us veureu quan ella arribi a Nova York. Seran només uns dies... Però no pots quedar-te aquí, sinó no et deixaran pujar... Vinga, Vivien, puja ja...
Estic segura que serà un viatge inoblidable.

Ayn Rand

EL CAPITÀ I EL VELL MARINER COLLINS

Sempre que solquem aquell punt de l'oceà, a unes 600 milles de Terranova, faig alentir la marxa del vaixell. És un gest instintiu, també de respecte.
En aquell moment, quan els motors calmen, el vell mariner Collins treu el seu front arrugat per la proa, observa el mar amb ulls de tauró, i para l'oïda. Després, s'empeny de nou a coberta, i mentre el vent fa voleiar els seus cabells blancs, assegura que pot escoltar el bramar, digne, del Titanic.
Els mariners creuen que tants anys navegant l'han tornat absolutament foll.
Però jo no goso mirar-lo als ulls, perquè, en aquells instants, també crec escoltar un remor que emergeix del mar i, tebi, s'esmuny per la coberta.
I en la solitud de la meva cambra, en la nova albada, torno a llegir a Borges:
"El mar es un antiguo lenguaje que no alcanzo a descifrar..."

Francesc

UN POLISSÓ CURIÓS

No us diré el meu nom perquè el desconec. Vaig néixer al port de Southampton el 1895. Separant-me de la mare i les meves germanes de molt jovenet, vaig arribar a la maduresa buscant-me la vida pel carrer, sense destorbar a ningú, com un fantasma respectuós amb els humans (tot sent un pispa). La meva especialitat en amagar-me en els llocs on és impossible que entri, em va permetre seguir aquell ramat d'humans tan dispars i esmunyir-me en aquell edifici flotant. Mai vaig ser conscient del pas del temps, només de l'experiència viscuda: el contacte tan proper en els últims dies de la meva vida amb un nen de tercera classe, que em va mantenir en secret. Jo ja era gat vell, i vaig tenir la fortuna d'esgotar les meves set vides, engolit per l'aigua gelada, dins un llit, entre el cos de la gentil criatura.

Vetuaqui

LA MIRADA I LA BENGALA

Aquella mirada mai l'oblidaré. No li havia vist mai. El capità sempre havia tingut una mirada segura, ferma; però en aquell moment vaig veure una mirada ben estranya, mostrava decepció, culpabilitat, por... semblava que tenia llàgrimes a punt d'escapar-se. I en aquell moment, va agafar una pistola i em va apuntar. Pensava que allà s'acabava tot però, quan va parlar, em va dir que pugés a aquell bot i ajudés a la gent que pogués per a escapar de la mort. El capità va girar-se i es va encaminar no sé cap a on. Vaig complir l'ordre i el bot va anar allunyant-se del vaixell que s'anava enfonsant. Jo estava d'esquena al vaixell i, de sobte, vaig sentir un tret que no vaig saber diferenciar si era de pistola o que es va llençar una bengala. Millor no saber-ho.

El mariner del Titanic

PERQUÈ VIURE SENSE TU ÉS MORIR

Avui, 23 de novembre de 1993, després d'un any de l'enfonsament del Titanic, escric aquesta carta, des de les profunditats del mar Atlàntic on va quedar enfonsat l'insolent vaixell, al costat de milers de persones més com jo. Recordo les meves últimes hores en ell, com si fossin segons, però per què mentir, van ser els millors segons de la meva vida. Vaig morir al costat de l'amor de la meva vida i potser moltes persones haguessin preferit fugir i intentar salvar les seves desganades i tedioses vides, però jo només pensava en què aquestes hores, que em semblaven segons, havien passat davant dels meus ulls com una vida eterna plena d'idil·li i èxtasi. I només amb això vaig preferir mil vegades morir, perquè viure sense la persona que estimes seria com no viure.

Arianna Bishop

LO VI VENIR

Lo vi venir, eso fue lo que dijo el capitán del monstruo de los mares en esos años. No tuvo tiempo de reaccionar se quedó totalmente perplejo ante ese inmenso bloque de hielo totalmente perfecto. Era el fin del Titanic que caía frente a las costas de Terranova. El capitán ya se aproximó a las bocinas para avisar a los 2200 pasajeros de lo que iba a suceder. Finalmente tras chocar en aquel bloque de hielo, se vivió lo peor de todo, niños sin sus padres, mujeres y ancianos que poco a poco iban viendo que sus vidas llegaban a su fin. El capitán Smith dijo que fue responsable de todo lo que sucedió, cargo de conciencia durante toda su vida, a pesar de haber nadado y haber salvado a un niño. La tragedia terminó con 1800 muertos de 2200. AMÉN.

Abaúnza

EL DESTÍ JA ESTAVA ESCRIT

"Avui és el dia", vaig pensar. Avui era el gran dia que portava desitjant de feia temps, a les 9:00 del matí pujaria al "TITANIC" per anar a un país que no havia anat mai: Amèrica.
Vaig ser un dels primers a pujar a un vaixell que faria història, jo estava al camarot dels pobres i de moment tot era normal, fins que vaig veure un preciós i gran cotxe que es parava just al davant del Titanic. Vaig fixar-me en unes portes que s'obrien i una bella noia que baixava, només de veure-la vaig pensar que ella em faria canviar la vida.

Kate

ESMORZAR AGITAT

En aquell precís moment em vaig llevar, eren les 12 del migdia i tenia un mal de cap immens, després d'aquella nit de festa. Vaig fer com aquells últims dies i em dirigí cap al bar a esmorzar quan, de cop i volta, vaig sentir els crits de pànic dels altres passatgers. Jo ni em vaig immutar, pensant que seria alguna altra influencer de per allà i seguí amb el meu cafè, però llavors sí, vaig notar un fort impuls contra el terra, i vaig caure. Després dels petits instants inconscients, vaig contemplar com la coberta s'inundà d'aigua i, corrents, vaig buscar una sortida, però ja era massa tard. No sabia com sortir, així que ja vaig saber que tot s'havia acabat. Però, per sort, del no res, aparegué una donzella que em donà la mà i, gràcies a ella, em vaig salvar d'aquella catàstrofe, on quasi tothom morí.

Algú d'aquest món

AVENTURA INESPERADA

Hace una década tuve una gran aventura llamada Titanic. Aquel día estuve de vacaciones con mi familia, hasta que nos dijeron que pidiésemos ayuda porque la necesitábamos. Mi padre llamó a todos los teléfonos posibles. Mi madre pensando en qué hacer, y mi hermano y yo también pensando. A mi padre le dijeron que los botes nos podrían ayudar. Y yo no lo dudé y me tiré al agua sin ninguna dificultad. Mi madre vio que la proa no estaba lo suficiente correcta para aguantar más de lo que creíamos, así que, mi madre y mi hermano me acompañaron en el bote. Mi padre también, pero decía que tendría que ayudar a más personas como niños. Mi padre ayudó a salvar a 100 personas aproximadamente. Vino un helicóptero y  nos ayudó.

Minnie

A BORDO DE LA SUERTE

Los dados rodaban por la mesa, luchando para ganar. Mi turno. Cerré los ojos y deseé que la suerte me acompañara en esta partida. Lancé los dados sintiendo cómo la suerte se entrelazaba entre mis dedos.
-¡Te gané! ¡Estás eliminado! ¡Estás muerto! -celebré alzando mis brazos y con ellos mi voz.
Agarré amistosamente la mano de mi amigo cuando, un brusco movimiento en el barco me hizo perder el rumbo. La alfombra empezó a humedecer; después, mis elegantes zapatos, mis calcetines de algodón, mi caro pantalón de pana. Fueron los segundos más largos de mi vida. Mi corazón, mis sueños, mi suerte, se congelaban. Y mi amigo, arrebatado por la partida y por el agua helada.
Como yo, quien pensó que su vida giraba en torno a la suerte, como una partida de dados, quien se creyó el rey del mundo, subido en un crucero, a bordo de la suerte.

Rony

dilluns, 22 de maig de 2017

DEMÀ CONTINUEM / MAÑANA SEGUIMOS

Queda clar que el Titanic és un tema molt inspirador, i la millor mostra la tenim en la gran quantitat de relats que ens han arribat durant l'últim cap de setmana! L'allau ha sigut tan considerable que no ens ha donat temps de publicar tots els relats que ens heu fet arribar. Així doncs, demà continuarem publicant els que encara falten.

I de seguida que estiguin tots publicats, només quedarà que el jurat es reuneixi per decidir els microrelats guanyadors. Pareu atenció al blog, perquè us continuarem informant de qualsevol novetat!


---------------------------------------------------------------------------------------

Queda claro que el Titanic es un tema muy inspirador,¡y la mejor muestra la encontramos en la gran cantidad de relatos que nos han llegado durante el último fin de semana! El alud ha sido tan considerable que no nos ha dado tiempo a publicar todos los relatos que nos habéis enviado. Así pues, mañana continuaremos publicando todos los que faltan.

En cuanto estén todos publicados, tan solo faltará que el jurado se reúna para escoger los microrelatos ganadores. ¡Prestad atención al blog, porque seguiremos informando de cualquier novedad!

LA MILLOR NIT

Aquella estava sent la millor nit de la seva vida. I esperava que la seguissin moltes més.

Al capvespre, mentre passejava per la coberta de primera, havia conegut la noia més preciosa del món. Havien sopat junts i havien rigut molt; ara dormia arraulida al seu cos, al camarot. Dormia, somiava,...

Un esgarip metàl·lic el desvetllà, va envoltar a l'estimada més dolçament i reprengué el somieig plàcid.

De cop, un malson el retornà a una mena de consciència. No acabava de definir-se en una idea clara, però l'envaïa una sensació humida, molt freda. Després, vingué un ofec anguniós i perllongat, fins que una serena quietud el va adormir de nou.

Va abraçar més fort la noia, amb tendresa. Cap malson ridícul li impediria seguir gaudint de la companyia d'ella.

Estri Bor

JULIANA STEVENSON

Juliana, directora del gran museu marítim del port de Southampton i una gran amant dels llibres, té l'oportunitat de navegar en el Titanic, gràcies al seu gran antic treball de recerca. Una gran oportunitat per a ella, fins que dos dies abans agafa la grip, una malaltia greu per l'època. Ella igualment té que prendre una decisió, anar o no. Però per desgràcia decideix anar. Aquella malaltia possiblement acabaria curant-se, però ella mai tornaria a sortir d'aquell vaixell.
Recorda, les petites decisions són grans decisions en un futur.

Pink Boat

FOSCOR NEGRE

Tinc el cor glaçat. Tremolo per dins. Una parella s'acaba de llençar des de la proa tot abraçant la fosca nit per retrobar-se en les gèlides aigües oceàniques. Se'ls veia tranquils. Ell li agafava la mà a ella dolçament, potser per transmetre-li serenor, i ella s'hi aferrava amb força, com si no li quedés res més en aquest món. El cert és que és així. Això s'acaba. No hi ha escapatòria. El vaixell més luxós i impressionant de la història, s'ha convertit en una presó de mort, en un cementiri flotant. I jo seré la propera a desaparèixer en aquesta foscor i quan la fredor m'aturi el cor, aleshores pensaré en tu i la calma vindrà finalment.

Nailju

JAKOB

Cuando se partió en dos, las luces se apagaron y la noche se llenó de gritos de socorro. Los marineros insistían en que remáramos fuerte para evitar ser absorbidos y yo, paralizada, solo podía pensar en Jakob.

Una vez hundido, el mar se calmó y pudimos regresar para ayudar a los supervivientes. Grité su nombre. Nada. Navegamos durante horas entre cadáveres y por fin lo vi. Aún llevaba la camisa roja que le había regalado esa misma noche. Quise subirlo, pero no me dejaron así que salté. El mar, helado, hostil, maltrató nuestros cuerpos. Lo abracé y con un hilo de voz, le prometí amor eterno al oído.

Siempre te querré, Jakob.

Koke

ESCARCHA EN MI PELO

El interrumpido clamor de la multitud se asemejaba al zumbido de las abejas en primavera. Inmóvil, contemplaba la angustia y la desesperante lucha por sobrevivir que el ser humano manifestaba en momentos como ese.
El gélido agua terminó por cubrirme los hombros, provocándome dolorosos pinchazos por todo mi cuerpo. A lo lejos contemplé un tablón de madera, lo agarré con fuerza y me tumbé sobre él boca arriba. Admiré aquella nítida noche, el cielo despejado permitía que la luz de la luna iluminase el naufragio del Titanic. Aquella situación se hizo más amena cuando desapareció el repiqueteo de las atormentadas voces de mis pensamientos. Tan solo se oían los crujidos del metal perdiéndose en un oscuro y frío abismo.
Tenía la respiración serena y el pulso inquieto. Mis ojos se perdieron en el firmamento estrellado, el balanceo del oleaje me acunó y me dormí en un sueño eterno.

Helada

DESTÍ SOMIAT, O NO?

Són les cinc de la matinada, sento crits. Surto de l'habitació i pujo les escales. Algú m'agafa la mà, qui és? Li pregunto què passa, però no em diu res, només crida. No entenc res. Començo a notar aigua als peus, al cap de no res, l'aigua ja m'arriba a la cintura. De cop m'adono que el vaixell s'està enfonsant, i la meva família és dins, però no s'han despertat: s'estan enfonsant, i no em deixen tornar enrere. Em posen dins d'una barca de salvament i em donen un salvavides. Estic envoltat de gent que no conec, i no sé on és la meva família. Ens porten a Nova York.
Quan per fi arribem al destí somiat, només tinc dubtes: què serà de mi? On és la meva família?
Estic en una ciutat que no conec i l'únic que vull és tornar a casa.

Gabo

QUERIDO E IRRESISTIBLE MAR

Para aquellos que hemos navegado durante años varios océanos, mares y ríos con sus consiguientes vicisitudes, tenemos grabado en nuestra singladura "la tragedia del Titanic". Por eso el navegante y en lo personal principalmente, le tememos a nuestro querido e irresistible mar. En el año 1912 el inundible Titanic sucumbió ante quien todo lo puede el mar. Esta tragedia y otras vividas nos lleva a valorar nuestras decisiones y maniobras que nos llevaron a buenos puertos, el Titanic el barco más grande y moderno de su época sufrió la derrota... De ahí en más todos los que amamos el mar y le tememos con respeto, debemos obrar y decidir en consecuencia. El mar une pueblos, razas, economías, cultura y un sinfín de grandiosos avances que han significado el cimiento de la era actual. Amad el mar pero más, temedle y respetadlo, Titanic y su tragedia descansa en paz.

ElAdmi

SUEÑO PREMONITORIO

Extracto del diario personal del capitán Edward John Smith:
«Domingo 14 de abril de 1912
El telégrafo Marconi recibió ayer avisos de bloques de hielo en nuestra ruta, y quizá sea por eso por lo que esta noche he tenido ese horripilante sueño, que me asusta por lo realista que es. Por primera vez en toda mi carrera siento miedo. Miedo a no acabar este último viaje. Cada vez que recuerdo esa escena del sueño, me pregunto cómo afrontaría la situación, poniendo a todo el mundo a salvo mientras yo me hundo con los restos del RMS Titanic en medio del Océano Atlántico Norte. La debilidad me recorre la espalda en forma de escalofríos, y por una vez me gustaría haberme quedado en casa. He dado la orden de virar hacia el sur y desviar un poco la ruta, ahora debemos actuar con destreza y esperar que todo salga bien.»

Albertus Elementus

EL CONCURSO

Hace varios meses que gané el concurso. Ahora estoy en el trasatlántico, cenando en el comedor del barco. Me estremezco nada más escuchar un estruendo sonido. Todos nos levantamos asustados y surge el pánico. Inmediatamente se forma un alboroto de personas aterrorizadas que corren de un lado a otro. En pocos minutos, el agua comienza a recorrer el suelo del barco. Cada vez hay más y más. Igual que la cantidad de agua que no deja de aumentar dentro del barco, la desesperación y el miedo de las personas crece. Y con pocas esperanzas de seguir viva, el trasatlántico se parte en dos, y me quedo agarrada a la barandilla con todas mis fuerzas. Las pocas esperanzas que tenía se desvanecen cuando caigo al agua del océano que está sumamente fría. En esos momentos sólo puedo pensar en el concurso que gané y en cómo ha acabado todo.

Tris

EL MÚSICO

Mientras toco, me doy cuenta de que no habrá un final feliz para mí como el de los cuentos. Ya no hay esperanzas. Ya no hay nada... Lo peor de todo es ver la gente atrapada, el trasatlántico inundándose, las personas corriendo desesperadamente de un lado a otro y los botes casi vacíos. Aunque toque para calmar a la gente, nadie se va a tranquilizar. Ni siquiera yo. La mayoría sabemos nuestro final. Al menos, me iré de este mundo tocando música, mi gran sueño mientras me pregunto ¿Algo puede cambiar todo esto? Y entonces encuentro la respuesta: ponerle fin a esta pesadilla y despertar en la realidad. Pero ¿Esto es un sueño o la vida real?

Tris

UNA CARTA SIN RESPUESTA

Necesitaba decírselo, pero no sabía cómo hacerlo.
Lo había intentado de mil maneras, pero nunca encontraba la valentía necesaria. Tenía miedo a perderla.
Así que simplemente la miraba. La miraba pensando en el momento en el que ella correría a sus brazos diciéndole que sentía lo mismo. Hablaban, hablaban mucho. Se podría incluso decir que eran mejores amigos. Pero él no solo la quería como tal. Desde que la conocía, todo había cambiado.

Empezó a escribir. Se lo dijo todo, todo lo que sentía, le declaró todo su amor en aquella carta. Se armó de valor y se la entregó minutos antes de embarcar en el Titanic, poniéndole como condición de no abrirla hasta que éste zarpase.
Ella esperó su retorno mientras él exhalaba su último suspiro sin saber que su amor era correspondido.

Pepo

TODO PARECE REAL

Me quieren hacer creer que el indestructible Titanic se está hundiendo, pero es imposible, deben de estar jugando conmigo, como hacen siempre. Aún así parece todo demasiado real: los gritos de pánico y los llantos desesperados, la gente corriendo para salvar su vida. No puede ser todo fruto de mi imaginación. Dicen que corra, que si no moriré, pero estoy seguro de que me mienten, solo pretenden confundirme. Aunque quizás lo que está sucediendo sea verdad. ¿Cómo saber si estoy siendo testigo de una horrible catástrofe o tan solo me lo estoy inventando? Lo más probable es que sea otra de mis paranoias, hace horas que no me tomo mis pastillas. No puedo fiarme de nadie, cualquiera puede ser solo una visión. Lo único que puedo hacer es esperar, y la espera va a acabar con la poca cordura que me queda... y tal vez también con mi vida.

Mad Hatter

NOVA YORK, NOVA VIDA

Els supervivents del Titanic arribaren a Nova York en mig d'una barreja d'emocions provocada pels esdeveniments dels últims dies. En trepitjar terra, reapareixien els moments de pànic viscuts, acompanyats sovint del dolor per la pèrdua d'éssers estimats.

La Louise recordava les promeses d'una nova vida a Amèrica fetes pel seu marit des de feia mesos, i que ella escoltava incrèdula; revivia el moment en què l'oficial la va fer pujar al bot salvavides, mentre ell es quedava a bord del Titanic. Ja al Carpathia, va haver d'acceptar que mai el tornaria a veure.

Ara, els seus sanglots incontrolables provocaven la compassió innata de la resta de passatgers. Molts se sentien impel·lits a abraçar a aquella desolada criatura. Ella acceptava les mostres de consol amb un sentiment de culpabilitat: no podia reconèixer obertament la immensa alegria que sentia en haver-se alliberat del monstre maltractador amb qui havia conviscut els últims anys.

Jessie Votpol

CAIXETA DE MÚSICA

Eres un tipus ferm i baixet, t'estimava Oncle.
Em passava els dies escoltant-te davant l'orquestra del Titanic on tocaves l'acordió.
La nit que el Titanic va començar a enfonsar-se em vas despertar. Em vas agafar la mà. Oncle, tenies els ulls plens de llàgrimes però no les vas deixar escapar. Amb la veu trencada em vas dir que t'havies de quedar allà però que tenies un regal per a mi.
Vas treure una caixeta de música, era la cançó que sempre tocaves, et vaig abraçar i em vas somriure.
La meva barca atapeïda de gent va allunyar-se. Vaig sentir com tocaves fins al teu final. Vaig tocar amb tu fins que ja no et podia sentir.
Les notes de la caixeta encara passen una darrere l'altre, com el temps i la vida.

Anne

TITÁN

Titán colosal, gladiador de acero y metal, abrías las aguas como Neptuno el poderoso rey del mar, tu paso imponente iba dejando atrás una larga estela blanca como novia hacia el altar, fuiste la visión majestuosa para todos los que te pudieron contemplar, pero tanto compendio de lujos y pomposidad no te sirvieron para flotar.
Nadie pudo imaginar que en tu cuarto día de viaje inaugural, tu destino sería fatal, un gigante blanco celoso de tu resplandor te esperaba oculto en la noche como un buen ladrón, para robarte el alma y partirte en dos el corazón, él sabía donde guardabas la fragilidad aunque la llevaras escondida, por eso te hirió en un costado de manera certera y mortal. Luchaste titán, pero no pudiste aguantar las oscuras y frías aguas del océano te tragaron sin piedad, mientras tu rival frío como un témpano contemplaba tu hundimiento sonriendo vencedor.

Libélula

EL MEU TITANIC PARTICULAR

Després d'enterrar tres marits, ara em trobo sola en aquesta petita illa.
Per celebrar el meu últim casament, vaig proposar a en Tomàs fer un creuer. Ell, un cop al vaixell no es va separar de la ràdio.
Una nit que ens vam mudar per anar al sopar de gala, em va proposar acostar-nos a la proa i recrear l'escena del Titanic. A la ràdio sonava aquest tema musical.
Havia de ser memorable, però l'embranzida que em va propinar la seva voluminosa panxa ens va precipitar al mar. Mentre ell taral·lejava la cançó, jo maleïa l'ocurrència. Ens van llençar una barca.
Les hores que vam passar al bot s'em van fer eternes. En Tomàs es va endormiscar. Jo, vaig aprofitar per nedar fins una platja. El meu home es va allunyar en companyia de la melodia empallegosa i el van recollir. Pel que fa a mi, no cal que corrin.

Mei

COVARDIA TITÀNICA

Sir Goldensmith embarcà precedit del respecte que inspirava la seva persona, i del seu confés i profund menyspreu cap als covards.
Paradoxalment, quan la tripulació confirmà l'enfonsament del transatlàntic més segur del món, un primitiu instint de supervivència l'empenyé a lluitar de manera salvatge i indigna per garantir-se un lloc a un dels insuficients bots salvavides.
Entumit pel fred, paralitzat pel pànic, observava la dantesca situació que l'envoltava i la indescriptible desesperació dels que es veien abocats a la mort.
Una joveneta implorava ajuda amb la mirada des del mar. Incapaç de reaccionar, contemplà alienat com les forces acabaven abandonant-la i les gèlides aigües de l'Atlàntic posaven fi a la seva curta existència.
Aquella mirada suplicant i aterrida el va acompanyar persistentment durant setmanes. Finalment, quan els remordiments arribaren al màxim suportable, es va llevar la vida. Les darreres paraules de la noia encara ressonaven al seu cap: "Ajuda'm, papa".

Jessie Votpol

ESTELA

- ¡Mama! ¡mama!, mira qué está pasando.
- ¿Qué ocurre Estela? ¿Qué son esos gritos?
- Son esas personas de ahí abajo dentro del mar, llevan chaquetas blancas y no dejan de gritar, viajaban en ese barco colosal, en el que los ricos se sienten más ricos y los pobres pueden soñar. Pero se ha roto mama se ha partido por la mitad han caído al agua helada y se van a congelar, algunos con botes y en silencio se han alejado del lugar.
- ¿Dónde van? ¿Quiénes son los ricos mama? ¿Y los pobres dónde están?
- Hija eso nunca lo sabrás, desde aquí arriba no se ve la clase social solo personas luchando por respirar.
- ¿Podemos ayudar mama?
- Estela, nosotras solo podemos brillar, los acompañaremos cubriendo el cielo de luz para iluminar su oscura agonía hasta que el océano y el frío traidor los atrapen para siempre en absoluta negrura.

Libélula

ELS PERILLS DE LA BALENA BLANCA

Per fi ha arribat el gran dia. Avui pilotaré el vaixell més gran i luxós de la història. Abans d'embarcar un missatger m'ha entregat el paquet que esperava. Després d'un temps de navegació, he decidit obrir-lo. El nas se m'ha omplert d'aquella agradable olor de paper i tinta. És el llibre de Herman Ville que estava esperant, no m'he pogut resistir i he començat a llegir. Aventures, mar, balenes gegants... no puc parar... de sobte sento un fort cop. Després d'uns segons de silenci sóc conscient del pànic de la tripulació. Hem xocat contra un iceberg i s'ha foradat la quilla. Ara me n'adono que aquest serà el meu final. Una altra vegada sol a la meva cabina de comandament, penso que ha estat culpa meva. Mentre jo viatjava amb la meva imaginació, el vaixell ha avançat cap un final inesperat. Només puc acabar d'una manera. Segueixo llegint.

Infinit

NO TINDRÉ SORT

Em quedo ajaguda al terra, en posició fetal, com si tornessin a mi tots els records d'infantesa. Les llàgrimes corren per la meva pell clara i pigada. La meva esperança es basa en una llum tènue i blanca; m'agafo a ella com si la vida no fos vida sense ella. Recordo la por que es dibuixava al rostre de les persones d'aquell vaixell. Veig com les llums parpellegen, lluitadores e incansables; però la gelor les guanya i l'oceà esdevé fosc, de nou.
El passat torna com un tro, furiós i ensordidor i sento el cos amarat i fred. L'oceà es lleva majestuós com aquella nit de fa cinquanta anys. Aquest cop no tindré sort. Obro els ulls i veig aquella tènue llum que ha fet camí amb mi des d'ençà. I per fi, l'oceà m'engoleix mentre la llum es debilita i caic en una foscor salada.

M. G. Ubach

LA VERDADERA HISTORIA DEL TITANIC

Fue un error bautizar al Titanic con una botella de Barakaldo, pues buenos son los vascos fabricando su vidrio templado. Después de incontables intentos sin poder reventar la botella, el capitán Concordia la pidió, miró, palpó, descorchó y se la bebió de un solo envite. Solicitó luego que hicieran un simulacro con el ancla y el Titanic quedó bautizado. Poco después, capitán y buque eructaron al mismo tiempo y 59.000 caballos se hicieron a la mar sin que nadie reparara en las fisuras del casco. El capitán pidió algunas botellas para analizarlas debidamente y después de recitar sesenta siete veces la Canción del Pirata encaramado en el espolón, se retiró a sus camarotes. Aseguran haberle visto saltar poco después por la borda gritando "al abordaje", aunque no existen pruebas fehacientes. Lo que sí se sabe es que las fisuras en el casco del Titanic, no fueron ocasionadas por un iceberg.

Francesco

EL BOCETO

En 1996, el buscador de tesoros Lovett decide sumergirse entre los restos del Titanic, para encontrar una gargantilla, con un valioso diamante. Piensa que se encuentra en el camarote de Caledon. En el pecio, logra llegar a su camarote, descubre una caja fuerte. Cuando la abre, se da cuenta de que nada más hay un boceto. En él, se encuentra una joven desnuda con una gargantilla. La fecha del boceto era del 14 de abril de 1912, la noche en la que el Titanic se hundió. Lovett decide anunciar el hallazgo en la televisión. La joven del boceto parecía haber muerto, pero al ver esa imagen en la televisión, se descubrió que estaba viva.

Limón

ESPEREU-ME

Ja sento aquest ris d'olor impregnant-se en la meva roba. El vent que ja m'empeny a aquell vaixell direcció New York, el Titanic. Matí del 10 d'abril del 1912 i ja sento com les imperfeccions del mar mouen els meus peus, ja sento el meu destí a un simple pas. Els meus ulls perceben com una multitud de colors corre al meu voltant, una infinitat d'il·lusions pujant una a una les escales per assolir aquesta maquinària, la més segura, a la qual qualsevol de nosaltres confiaria la vida. Pare, mare, arribaré i li portaré el meu cor a la meva estimada, els seus ulls, ulls blaus que recordaré en la immensitat del cel. Avui ja puc assaborir l'olor del mar, el meu amfitrió, el que m'acollirà les pròximes jornades. El mar m'abraça per emportar-me al seu interior. La felicitat m'ha fet seva.
Espereu-me.

Lord

TORNO A VIURE

Poc es parla dels que sobrevivim, dels que a pesar d'haver naufragat hem aconseguit sortir endavant, potser jo vaig trobar la sort inserida a la desgràcia, potser jo vaig viure malgrat perdre-ho tot amb una errada a les cartes...
Era dia 10 d'abril de 1912, unes hores abans que el Titanic es posés en marxa cap a Nova York. Jo era al bar, amb uns amics, mentre fèiem broma sobre l'increïble que seria viatjar en un vaixell així. Va ser aleshores quan un home mig begut ens va oferir un bitllet per pujar-hi, però només l'aconseguiria aquell qui guanyés la partida. És clar que feia respecte, però era l'última esperança de que la mare es curés de la seva malaltia, necessitava diners i allí ben segur que els trobaria.
Així doncs, arriscant-m'ho tot vaig perdre fins l'última moneda que tenia... Però dies després vaig adonar-me'n que potser havia guanyat la vida.

Cristal

VACÍA

Vacía. Acababa de arriesgar la vida por ella, yendo contra la corriente de pasajeros que huía despavorida. Se suponía que la cajita debía contener un medallón de oro, el único recuerdo que le quedaba de su abuela. Pero estaba vacía. Sus manos temblorosas palparon el fondo frenéticamente. Solamente encontraron polvo. Empezó a mirar alrededor, buscando por el suelo. Tenía que encontrarlo, tenía que estar ahí, no se podía ir de vacío... Inexorablemente, el camarote se empezó a llenar de agua.

Hielo

REPÒS

Un dolor intens, sobtat, el recorregué de dalt a baix. Inesperadament, tot ell va tremolar. No sabia que li havia passat, ni contra què s'havia colpejat, només era conscient d'haver sentit una gran sotragada que l'havia desequilibrat. Alarmes, crits, corredisses... Un ofec de por l'envaí.
S'adonava de la seva immobilitat, no podia avançar. Confiava en què el capità i la resta de la tripulació el podrien treure d'allí. Percebia la quietud que l'envoltava mentre la gelor de les aigües de l'Atlàntic Nord el penetrava cos endins. El temps s'escolava lentament alhora que la sensació d'adoloriment augmentava ràpidament. Cada cop més forta i profunda... Tot ell s'esquinçava. Comprengué que no hi serien a temps, que no el podrien salvar. El patiment ja era insofrible, el seu interior s'anava esquerdant irremeiablement.

Amb un gros baluern, es partí en dos. Es precipità cap al fons... Foscor, fredor, repòs.

Maria Amiel

Y SOLAMENTE TÚ

Abrí los ojos, estaba en la cama y a mi izquierda tenía a mi esposa, su nombre era Marta. Estábamos disfrutando de nuestra luna de miel en el Titanic, era grande, muy hermoso donde todo era felicidad y alegría. Salí fuera para tomar el aire y de repente me entró mucho frío, no se parecía para nada a las brisas marineras de otros días.
Fui a buscar a mi esposa para explicarle qué pasaba pero no la encontraba por ninguna parte.
De repente noté una gran inclinación de ese barco, yo estaba muy asustado.
Me sujeté a un objeto de metal que había por ahí, la gente iba cayendo al agua, donde moría congelada.
A lo lejos pude ver a Marta, que estaba agarrada a algún objeto que encontró de repente se resbaló y ella también se cayó al agua.
Estaba muy disgustado, así que decidí tirarme al vacío solo.

Piki

CATÀSTROFE

L'extensió del mar tranquil com una bassa d'oli; la lluna enfilada contemplant-ho tot, difícil concentrar-se.
La qüestió és el "Titanic" amb tota la seva desgràcia. El tenien per tan segur, després el país per on havien de passar estava en guerra.
El personatge principal: Enrique Granados. Segons ell, tenia pànic a l'aigua ja que no sabia nedar.
Al "Sussex" es pensaven que era un barco pirata, no ho veien clar: era un submarí; de sobte l'aigua es remou amb la sacsejada del torpede que s'acostava. Una hecatombe! Tots pensaven que s'enfonsaria però, destrossat, va poder arribar a port, i tants morts també. Junt amb ells, Enrique Granados, que no sabia nedar ni li agradava l'aigua, es va enfonsar juntament amb la seva dona...

La lluna plena, més clara del normal, estava present, i com deia Beethoven a "Per a Elisa"... baixet, molt baixet, tot el mar està en silenci...

L'arbre caigut

MAL GENI

Mireu, sóc un bon jan. La pega és que quan m'enfado... m'enfilo, m'enfilo, i no tinc aturador. Després em penedeixo, però aquella vegada va haver-n'hi per tirar el barret al foc.

Vet aquí un dia que ens vam trobar la colla, i el més pinxo m'etzibà:

- Ja no vals per res, diuen que ara el rei dels oceans és un tal Titanic. Ai, que t'han perdut el respecte!

Jo el vaig contestar, un altre la digué més grossa... Em començà a pujar la mosca al nas i em vaig enrabiar. La ira em sacsejà sense control i amb un batzac involuntari es desfermaren uns icebergs cap al sud...

Aviat vaig veure que allò acabaria malament. Tot i demanar-los ajuda, la riota era tan desmesurada que no em sentien. Finalment, quin desastre!

Perdoneu, no m'he presentat. Sóc Posidó, Déu dels mars. Encara ara em maleeixo pel mal geni d'aquella nit.

Estri Bor

SUEÑO DE "TITANIC"

Yo estaba sentado, la gente ataviada con chalecos blancos corría desesperada. Los vasos y las copas que estaban en los armarios laterales del lujoso salón, tintineaban. El barco comenzó a inclinarse, las sillas y las mesas rápidamente se amontonaron en el fondo de la estancia. Se reventaron las vidrieras de los laterales y pude ver entrar el agua a borbotones transformada en una espuma blanca que engullía por igual personas y objetos y los zarandeaba sin ningún tipo de control. La estancia entera se inundó completamente. La ingravidez de la misma mecía los cuerpos inertes de algunos pasajeros así como un conjunto de objetos dispares. Sentí frío, perdí el sentido y no recuerdo nada más.
Habrían pasado un par de horas. Aturdido, me levanté, apagué la tele y dando tumbos llegué a mi habitación, me acurruqué en el cuatro que dibujaba mi compañera y ahora sí, me dormí profundamente.

Sapristi

LA MEVA ÚLTIMA HISTÒRIA

Aquest 10 d'Abril de 1912 vaig pujar a bord del RMS Titanic per publicar la meva experiència a la revista New News. No havia fet mai res tant important, així que em vaig disposar a examinar-ho tot. En el primer dia el vaixell va passar per la costa de França i d'Irlanda mentre contemplava les quatre xemeneies del vaixell i els seus distingits passatgers.
Els dos dies següents em van passar volant en el Cafè Parisien, en la Gran Escala on hi havia un rellotge gegantí o en la meva habitació blanquejada apuntant en la meva llibreta fins a l'últim detall del dia.
El quart dia també ha sigut fantàstic però quan m'he començat a dormir he sentit un soroll esgarrifós tota l'habitació ha tremolat, la porta s'ha quedat encallada, el terra ha començat a omplir-se d'aigua, i llavors ho he entès tot, i he escrit la meva última història.

Valent

POR UN INOCENTE

¿Era aquel el final? O por lo menos, de quienes flotaban en el agua congelada. O saltaban por la borda, sin un objetivo seguro. Muchos saltaron, moviéndose como muñecos de trapo, antes de caer con un ruido ahogado por los llantos. ¿Tenían esperanza, o la habían perdido? Unos pocos se ahogaron. Inocentes perdidos en las profundidades, vidas tiradas por la borda, literalmente. ¿Por qué iba yo en el bote? Porque podía bañarme en billetes diariamente, y jamás se acabarían. Mi vida era considerada más valiosa que las suyas. Pero nadie volvería a decidir sobre mí. Así que salté, ignorando las amenazas sin valor de mi padre. No conseguí nadar ni siete metros, el agua era como cristales que paralizaban mis movimientos. No volvería atrás, no viviría en el infierno que me esperaba. Ellos podían hacerlo, sin remordimientos. Pero yo cedí mi sitio en el bote, mi vida, por algún inocente.

Black Widow

LA BUENA ESTRELLA

Se había sentido a salvo, una vez más, había burlado al destino.
Todo habría sido más fácil si hubiera bastado con emborracharle y robarle luego... él se lo había buscado, tanto hablar de una nueva vida y de aquel maldito barco.
Embarcó, dejando un cadáver en las aguas del río Test con varias puñaladas, el fin justifica los medios, eso pensaba él.
Pero ahora, encerrado por aquel "yard" que viajaba de incógnito entre el pasaje, dudaba de su buena estrella, en cuanto llegara a Nueva York daría con sus huesos en alguna prisión hasta que lo llevara de regreso y la justicia británica le juzgara.
Un estruendo hizo temblar al Titanic y el pánico fue apoderándose de pasaje y tripulación.
Gritaba y golpeaba la puerta de su camarote, pero era inútil; si su captor no acudía a rescatarle su vida acabaría esa negra noche, y con ella su buena estrella.

Clara Valero

divendres, 19 de maig de 2017

DIUMENGE, DATA LÍMIT / DOMINGO, FECHA LÍMITE

El termini de presentació de relats per a la V Edició del Concurs de Microrelats Marítims és a punt de finalitzar. Recordeu que teniu temps fins el proper diumenge, 21 de maig, per enviar-nos les vostres creacions. A les 12 de la nit quedarà tancat el termini i ja no acceptarem més entrades.

Aprofitarem la setmana vinent per introduir els relats que ens hagin arribat durant el cap de setmana i puntualment us anirem informant tant del veredicte del jurat com de la cerimònia d'entrega de premis.

Un agraïment molt especial a totes les persones que us heu animat a participar en el nostre concurs i una última crida per a qui encara s'ho estigui pensant: TENIU TEMPS FINS DIUMENGE!

Molta sort a tots i a totes!


---------------------------------------------------------------------------------------------------

El plazo de presentación de relatos para la V Edición del Concurso de Microrelatos Marítimos está a punto de finalizar. Recordad que tenéis tiempo hasta el próximo domingo, 21 de mayo, para enviarnos vuestras creaciones. A las 12 de la noche quedará cerrado el plazo y ya no aceptaremos más entradas.

Aprovecharemos la semana que viene para introducir los relatos que hayan llegado durante el fin de semana y puntualmente os iremos informando tanto del veredicto del jurado como de la ceremonia de entrega de premios.

Un agradecimiento muy especial para todas las personas que os habéis animado a participar en nuestro concurso y una última llamada para quien aún se lo esté pensando: ¡TENÉIS TIEMPO HASTA EL DOMINGO!

¡Mucha suerte a todos y a todas!

LES MEMÒRIES DEL TITANIC

Les memòries del Titanic
són d'allò més colpidor.
El record t'omplen de pànic,
després ve la tristor.

L'alegria de sortida
la il·lusió per allò que és nou,
me'n vaig a tastar la vida
que només en tinc dinou!

Allà muntaré un negoci,
compraré un sac de llavors,
potser buscaré a un soci
Quina sort si trobo amor!

Cau la nit, música, gresca,
fosca, un cop... s'esquinça el metall
el ritme es trenca
terrabastall.

No pot ser
és impossible!
És el més gran
l'Insubmergible!

Adéu petits i grans
Adéu passat i futur
Adéu vida
Adéu
si au.

Mandarina

3 CLASSE LINE WHITE STARR

Negra nit. Enmig de la foscor, uns ulls esglaiats observen l'espectacle dantesc que es desplega davant d'ells. Se senten els gemecs ofegats dels homes, els crits desconsolats dels nens i els plors angoixants de les dones enmig del soroll de les aigües de l'oceà Atlàntic, que implacables, engoleixen poc a poc aquest gegant colossal que és el Titanic.

Una dona amb una cabellera de foc i uns ulls verd grisós mira el firmament, ple d'estrelles i, cerca entre elles, quin és l'estel custodi, que l'ha protegit avui, com també ho va fer, el dia en que va naufragar a bord del Olimpic, l'estel que també la protegirà anys després, quan naufragui a bord del Britannic. Aquesta dona és la Violeta Constance Jessop, supervivent de tres naufragis i cambrera de 3ª classe a Line White Starr.

Amílcar Figueroa

SALVACIÓN

El papel descansaba intacto sobre la mesa. ¿Por dónde comenzar? La pluma bailaba entre sus dedos. La observaba con atención, igual que al papel, esperando una suerte de conjuro entre los dos que le ayudase a escribir aquella carta.
Él, que se creía capaz de cualquier cosa, no conseguía reunir ahora el valor suficiente para confesarle que no la quería. Lo supo en el mismo instante en el que se despedía de ella para embarcar en el Titanic.
Aquel compromiso lo había pillado por sorpresa y aquel inesperado viaje había resultado una liberación, una magnífica oportunidad para escapar.
"14 de Abril, 1912
Querida Katherine. Escribir esta carta es lo peor que me ha pasado. Ahora mismo deseo que no llegue nunca a tus manos..."
Se levantó y se dirigió a cubierta. Sentía que su vida empezaba ahí y en ese momento.

Apucela

NAUFRAGI EN BLANC I NEGRE

Mar de quitrà, espès, untuós. El cel nocturn, atapeït de minúscules estrelles platejades, aboca a la freda immensitat de l'univers.
Dins el luxós transatlàntic, ningú pensa en les profunditats insondables que té sota seu. Els passatgers gaudeixen del viatge, es capfiquen en les relacions interpersonals, somien nous projectes. Hi ha llum i escalfor, joies i música.
De sobte, el pàl·lid iceberg emergeix de la fosca circumdant, colpeja el costat de la nau, hi obre una via per on l'aigua tenebrosa pot ficar-se a dins i inundar-ho tot, entre corredisses i xiscles de la gent, fins a enfonsar aquell petit món civilitzat que semblava tan segur.
Quan s'encenen els llums, tornen els colors, el confort. En Miquel està aferrat als braços de la butaca de fusta del cinema, enmig d'altres criatures. Respira alleujat. Encara no sap que el seu Titanic també naufragarà algun dia.

Maresma

SALVAT PER LA CAMPANA

Estava anant cap a casa i en tenia ganes, no perquè no estes bé en aquell espai que es movia bressolant-lo, però la seva casa era una altra cosa.

La operació havia anat bé però aquell barret que l'hi havien posat el fastiguejava de valent. Els seus amos deien que era una "campana", però... què sabien ells de barrets!

Un cop brusc va obrir la seva porta, i va aprofitar per sortir.

Tot just després tot va trontollar, la gent corria sense ordre, aquell maleit barret no el deixava saltar ni podia tornar enrere.

Va ensopegar i es trobà dintre les aigües gelades, estic perdut, pensà, però aquell barret el feia surar.

Unes mans van agafar-lo i el pujaren dintre d'una barca.

Va ser l'únic gat que va sobreviure a l'enfonsament del Titanic.

AVA

LA DESGRÀCIA DE LA MARE DE LA CLARA

En el Titanic, un vaixell que tothom deia que era impossible destruir-lo, hi havia una noia de 1ª classe molt educada, però que en el seu interior hi havia una Clara divertida, alegre, etc. Un dia la seva mare es va posar malalta; quan la Clara es va adonar, va anar corrents a la seva habitació. En saber que tenia molta febre va avisar al capità, però ell no podia fer res, perquè Nova York era massa lluny. La pobre Clara estava cridant pels passadissos: «Hi ha un metge per aquí?» Per sort, hi havia un metge, però quan va arribar a l'habitació, ja era massa tard. De sobte, va tremolar el vaixell, però a ella no li importava, seguia estant al costat de la seva mare.

DavidJosepTous

L'ATZAR

D'allò ja feia molts anys, però sempre recordaria aquella nit.

Formava part de l'orquestra del Titanic, que amb la seva música feia possible un ambient, ara romàntic, ara festiu.

El quart dia de navegació, l'orquestra tocava un vals, ell va notar que la panxa li feia una mala passada, corre cuita deixà el seu violí i passadís enllà va poder arribar al lavabo més proper.

Un cop brusc el va fer caure de la tassa del wàter, va obrir la porta i va trobar una multitud histèrica corrent atropelladament.

Una dona amb dos fills li va atansà un d'ells pregant-li el posés fora de perill.
- De pressa senyor, pugi al bot-salvavides. La veu era apremiant.

Es va trobar allà, amb el nen en braços veient com s'allunyaven.

El seu violí va ser l'únic que no va tocar fins el esfondrament total.

AVA

RELAT SONOR

Abraçades i petons (MUAC), mentre el vaixell feia sonar la sirena (TUUUU). Hora de salpar. Els passatgers pujaren ordenadament, i aviat els vestits de seda de les senyores (FRU-FRU) ompliren de color la coberta del vaixell. N'hi havia que no dissimulaven el plor (ESNIF), però una estona després brindaren amb xampany per l'èxit de la travessia (XIN-XIN), mentre els violinistes els donaven la benvinguda tocant un vals (NYINGO-NYINGO). Respongueren amb educats aplaudiments (CLAP-CLAP) al parlament del capità i es disposaren a gaudir del primer àpat a bord (NYAM-NYAM), acompanyats del so d'uns apaivagats motors (ZUM-ZUM). Aviat començaren a fer noves coneixences (BLA-BLA-BLA), feliços i aliens al destí que els esperava.
La matinada del quinze d'abril, el Titanic topà amb l'iceberg (CATACRAAAAAAC). Neguit, angoixa, desesper. Als bots! Alguns aconseguiren enfilar-s'hi, d'altres caigueren al mar (XOF). Set-cents nou foren engolits per les gèlides aigües (GLUP).
Els supervivents entonaren un cant fúnebre (GORI-GORI).

Onomatopeia

RECUERDO NEGRO

Estaba con mi amiga Celia en el camarote del barco hablando, y de repente oí un ruido bastante extraño, el agua había alcanzado la superficie del barco, la gente gritaba desesperadamente, muchos de ellos se estaban muriendo. Rápidamente llamé a Celia pero no me respondía, decidí llamarla más veces pero seguía sin responder y vi que el camarote se iba llenando poco a poco de agua, me fui rápidamente donde se sitúa el estribor del barco me tiré e intenté coger la lancha salvavidas pero vi que no quedaban, se las llevaron todas, el barco estaba casi vacío. No tuve más remedio que tirarme e ir nadando hasta llegar a la isla más cercana, empecé a nadar y no notaba mi cuerpo el agua estaba helada, después de estar 20 minutos nadando vi una barca muy pequeña que estaba rota, me subí y pude conseguir llegar a la isla.

Musa

LA MAINADERA

S'obrí la porta i aparegué la mainadera, somrient com de costum. També somrigueren els nens, mentre desaven les peces del trencaclosques. Havia arribat l'hora "de pensar" i és que de la manera com ho feien, semblava un altre joc... Gràcies a la travessia que els papàs feien a bord del Titanic, havien après quina distància hi havia entre Southampton i Nova York, que un vaixell avançava amb nusos i recorria milles, que... No, la terra coberta de gel quedava lluny, molt més al nord. I encara els costava imaginar que a l'hora que baixaven a jugar al parc de davant de casa, els papàs se n'anaven a dormir. Quina sorpresa tindrien quan veiessin el munt de coses que havien après! Els portarien regalets?
L'endemà, quan s'obrí la porta i aparegué la mainadera amb els ulls botits pel plor, sense saber per què, també ells començaren a sanglotar.

Maregassa

LA PREGÀRIA

El reverend Samuel feu una pausa i s'adreçà de nou als feligresos congregats en record de les víctimes del naufragi. "Els designis del Senyor són inescrutables. Quan les bèsties pujaren a l'arca, conduïdes per Noè, poc sabien quin destí els esperava, però obeïren els designis de Jahvè i temps després, repoblaren la Terra. El passat 10 d'abril, més de dos mil germans salparen en una nova arca, el Titanic, empesos per la necessitat o per la il·lusió. Els uns buscaven obrir-se camí en un nou món; eren lluitadors i els guiava l'esperança. Els altres volien gaudir d'allò bonic que ha creat l'home, amb esforç i tecnologia. I ara nosaltres som aquí per recordar set-centes nou d'aquelles persones que no aconseguiren cap de les dues coses".
S'empassà la saliva i prosseguí: "És inútil que cerquem raons o culpables. Preguem per les víctimes. Els designis del Senyor són inescrutables".

Mascaró de proa

LA XEMENEIA TONTA

Hola, sóc la xemeneia tonta del Titanic, em diuen així perquè teòricament no serveixo de res, és a dir, estic de decoració i per l'aire acondicionat. Des d'aquí, es veu un mar preciós i a través de l'aigua es veuen els peixos que neden per dins.
- Ohh! què és això que hi ha allà? és un iceberg! "he d'avisar al capità però ja és massa tard per avisar-lo hem xocat amb l'iceberg".
Les meves companyes, han començat a cridar i de sobte ja no treien fum ens hem enfonsat per culpa d'aquell bloc de gel que estava flotant per l'aigua, si pogués li cantaria els quaranta i de la por que sentiria es desfaria sencer.

La reina dels mars

DIARIO DE UN PASAJERO

18/5/2017:
Hoy he llegado al puerto de Nueva York. ¡Ya iba siendo hora! El barco ha llegado con un poco de retraso al puerto. Bueno, en eso que he bajado por el puente y me he fijado que era metálico; lo he encontrado extraño porque el último que vi en Southampton era de madera. He bajado a tierra y me he dirigido hacia un hotel de cinco estrellas. He intentado cruzar la calle pero he encontrado demasiados coches. Cuando he conseguido cruzar la calle me he dirigido hacia el hotel. Cuando he llegado a la calle no lo he encontrado en ninguna parte. ¿Dónde me ha llevado el Titanic?

Wiliamson

MALAURANÇA

Observo la dona des de la cambra, moixa, abatuda, marcida.
Col·loca les darreres peces de roba dins la maleta. Absorta.
Embadalit contemplo la bellesa del seu rostre. Una llàgrima llisca sense pressa per la fina i blanca pell.
El temps s'exhaureix, el dolor del cor s'intensifica.
Les paraules amainen, assosseguen.
Em mira, l'abraço, l'estrenyo, l'envolto, la beso, la sento. Un cos.
M'impregno de l'essència, la flaire, de l'amor. L'adéu.
Port de Queenstown, el Titanic, Esperança.
Immensitat, sumptuositat, magnificència del vaixell. La son m'envaix.
Sala de màquines, terrabastall, daltabaix.
Penombra, incertesa, desconcert, confusió, xiscles, corredisses, cues. Desesperació.
Albiro una aliena sensació de buidor, solitud de la qual no em puc desempallegar.
Aigua, salabror, calfred, atuïment, foscor, glaçada. Por.
Mirada perduda a l'infinit. Melangia, nostàlgia, recança, enyorança.
Dins meu, l'essència, la flaire. Dolor.
Adéu, curt. Temps, sense fi.
El naufragi se'm lleva la il·lusió, l'esperança, l'amor. La... VIDA.

Gina

CAPITÁN TITANIC

Yo fui el jefe del Titanic y antes había otros barcos. Y vino el general y me dijo que lo hicieran así, ellos me dijeron de pasar por un sitio que yo nunca había pasado. Y empezamos a construir y después de un año y medio lo acabamos. Y el día treinta de diciembre desembarcamos y cuando llegaron al sitio donde nunca había pasado, perdimos la señal de radio y nos chocamos con un iceberg. El día catorce de abril el mismo día que yo cumplía setenta y cinco años. Entonces empecé a decir que salieran del barco y los marineros que lo escucharon que eran mis inferiores hacían primero niños y niñas pequeñas y las mujeres que fueran las que tenían de más dinero a menos. Y cuando se fueron, pensé, ojalá solo fallezca yo.

Titánico

TITANIC: EL ÚLTIMO ADIÓS

Por primera vez subimos a un barco yo y mis padres. A ellos les encantaba viajar. Subimos al barco, cogí a mi madre de la mano tan fuerte que me preguntó: ¿Caroline, tienes miedo? Yo le dije que no, mi madre sintió un escalofrío por todo el cuerpo, se hizo de noche, me fui a dormir y mi madre dijo que se iría más tarde. Me despertó gritando desesperadamente, cuando salimos al pasillo vimos una oleada de gente. Pensaba que era una pesadilla eterna mientras subíamos a la cubierta empecé a gritar. Había un niño ciego, se guió gracias a mis gritos, me sentí aliviada al salvar una vida, mis padres nos llevaron a los dos al bote y, por desgracia, solo quedaban dos espacios libres. Mis padres me dijeron que vendrían detrás, cuando me di cuenta el bote ya estaba demasiado lejos. No volví a verlos más.

Viajero sin miedo

EL BUQUE DE LOS SUEÑOS

Inspiro. Expiro.

Me obligo a concentrarme en mi respiración errática, lo único que me mantiene cuerda ahora mismo. El gélido aire abrasa mi garganta por su paso hasta mis pulmones, pero apenas siento nada. El opresivo dolor en mi pecho mitiga todo lo demás...

Inspiro. Expiro.

Una mujer solloza a mi lado. Su llanto es silencioso, casi tímido, pero en ocasiones un espasmo sacude su cuerpo, haciendo tambalear nuestro frágil bote. Quiero consolarla pero las palabras mueren en mis trémulos labios. No serían más que amargas mentiras...

Inspiro. Expiro.

Una nube de vaho se eleva ante mis ojos pero ni eso, ni la densa negrura me impiden ver las centelleantes luces en el horizonte, los últimos vestigios de lo que fuera una gigantesca bestia de acero: el "Titanic". Es aterrador pensar en todos los recuerdos y los sueños que se han perdido tras una lenta agonía...

Inspiro. Expiro.

Kat

LUJO SIN VALOR

El presentimiento del año 1912, fue uno de los cuales me hizo tener miedo. Yo dormía durante el día y permanecía despierta por la noche. Mis sueños dentro del Titanic fueron catástrofes inolvidables, había muertes, gritos y unos pequeños agujeros en el acero del que dejaba adentrar con abundancia, grande cantidad de agua.

Una noche me equivoqué. Estaba cansada y me encontraba mal, había comido y jugado sin parar. Comencé a escuchar gritar a mis padres. Abrí los ojos y me volví a dormir.
Mis padres lloraban, porque: "UN VIAJE CONSEGUIDO POR LA ENERGÍA, SACRIFICIO Y ESFUERZO acabaría con nuestras vidas".

Sentimiento

TITANIC, ¡RECUERDA PERO NO TE HUNDAS!

Una historia muy cercana a nuestro corazón donde los sentimientos corretean dentro de nuestra mente, mezclados entre ellos: dolor, tristeza, angustia...
No se podía predecir lo que pasaría en esa circunstancia, pero sí se podía evitar la velocidad a la que iba el Titanic, un barco con mucho estilo y con pocas ganas de mantenerse a flote. No llegaron a sobrevivir muchas personas que estaban allí, en ese momento a bordo, no fueron capaces de prevenir el choque contra el iceberg. Donde llegó el fin de un buen trayecto en el mar. Momentos, recuerdos varios, acabaron en la oscuridad donde lo marginal no se encuentra.

Sentimiento

UNA CARTA SIN RESPUESTA

Hola mama,
Las cosas en casa no van muy bien y por eso he decidido irme a comenzar de cero en otro sitio, y si te preguntas de donde he sacado el dinero del billete, he estado trabajando.
Cuando el barco zarpó, tú venías corriendo y gritando "no, no te vayas".
Una noche, me levanté y fui a la popa y vi un iceberg gigante y yo comencé a gritar ¡iceberg! ¡Iceberg! Pero nadie me hacía caso y cuando chocamos contra el iceberg, vi a mucha gente tirándose desde la barandilla del barco.
Pasaron muchas horas hasta que se comenzó a hundir, y se ahogaron muchas personas y los botes salvavidas no estaban llenos del todo, y vi cómo se alejaba mi esperanza.
Espero que la botella que tiro llegue donde quería estar yo: En casa.

M.T.P.

EL MEJOR TITANIC DEL MUNDO

Eran 343 amigos que querían irse de fiesta. Compraron el billete para viajar con el Titanic. Se hundió. Primero salvaron niños y mujeres. Los 343 amigos se lanzaron a la vez y se fueron nadando hasta Mallorca donde hicieron la fiesta.

Los gitanos

DIARIO DE LA MUERTE

12/04/1912
Me llamo Rachid y quiero ir a Estados Unidos en barco.
13/04/1912
Me he colado en el Titanic y duermo con las persones que ponen carbón, he subido arriba a primera clase y tienen mucho lujo.
14/04/1912
Espero llegar pronto a Nueva York para reunirme con mis padres que los echo de menos.
15/04/1912
No sé qué está pasando pero me ha despertado un ruido muy fuerte y los oficiales nos están evacuando y nos dicen que es solo un simulacro y que subamos corriendo a la cubierta B.

O.S.B.

EL VAIXELL INSUBMERGIBLE

El vaixell insubmergibble, mmm..., o així li deien. Em dic Mark Smith, jo era el majordom de Charles Jhonson, un dels coneguts multimilionaris que morí a l'accident del Titanic. Avui estic aquí, un mes després del que va passar, per explicar detalladament la seva mort, ja que jo vaig poder veure-ho tot.

Quan ens van avisar de l'imminent enfonsament del vaixell, vam anar corrents al lloc dels bots salvavides. Estava tot ple de gent. Com que érem de primera classe ens van deixar passar al davant. Molta gent es va queixar, ell em va dir... perdonin, això no ho hauria de dir, però la veritat és que ell em va exloure de la seva embarcació i em va deixar al final de la cua, no es va preocupar ni per mi, ni pels bebès, ni per ningú. Al final el seu bot va ser inundat xocant contra un petit iceberg.

Artiom

EL CUENTO DEL DESMAYO

Ya hace mucho tiempo, un gran barco andaba por los mares. Mi dulce amada y yo nos conocimos en una lancha y luego nos fuimos al Titanic. Cuando zarpamos del muelle nos invitaron a un banquete que servían cruasanes, té, algunos polvorones y turrones. Estábamos en segunda clase, pero vivíamos como reyes, todo estaba perfecto, menos pues que a un señor un poco obeso se le escapaban los intestinos, por lo que sacaba a parte un mal olor, buaaah. El Titanic chocó contra un iceberg y el barco se partió y solo, porque el señor se le escapó un gas flatulento que desmayó a toda la tripulación hasta la hora del choque. Todo el mundo iba hacia los botes salvavidas y algunos otros se tiraban al agua y nosotros fuimos a buscar flotadores porque no sabíamos nadar muy bien y nos fuimos nadando.

El rey de la gracia

GEL

Maleit tros de ferralla, qui em destorba el son profund?
Em colpeges en plena nit. Mira que és gran l'oceà per venir directe a mi!
Tant de bo que amb la topada t'hagi deixat un buit record i les aigües se t'empassin, mira que n'ets de talòs!
Feia tants segles que estava lligat a la glacera, que un cop lliure he pogut gaudir a la deriva surant. He observat els estels en la nit que em fan l'ullet espurnejant. Fins que tu has arribat i el son m'has esberlat.
Sento com planys de dolor, els laments de la carcassa que s'esquerda i es retorça al meu pas. I un fil de música que acompanya el teu lament, mentre crits agònics sorgeixen del res.
Ara soc fort i dur. I d'un cop t'hauré mort, però sàpigues que tots dos acabarem igual, poc a poc em desfaré empassat per l'oceà!

Crio

SENSE ESCRÚPOLS

L'Angus Finnegan era bo en el seu ofici. L'encàrrec era que anés a Berkeley i robés unes mostres molt delicades de la casa museu del Dr. Jenner. No li importava el per què, només sabia que li pagaven bé, molt bé. Qui hi havia darrera d'aquella estranya petició tampoc ho sabia; el seu intermediari només li havia dit que les ordres venien d'un magnat rus.

A la següent trobada, l'intermediari li va proporcionar un bitllet de primera per embarcar al Titanic. La seva missió: escampar les mostres de verola entre la multitud a l'illa d'Ellis.

Caminant del cel

LA NIT

El dia següent després de sopar se'n va anar a dormir a l'habitació 1999. Es va llevar a les 3:30h de la matinada i no es va adormir més i va anar a donar un passeig pel vaixell.
Va notar les turbulències i va saltar l'alarma d'emergències i tots els nois i noies que hi havia es van llevar. El capità va dir que no passava res perquè tothom estiguessin tranquils. Després el capità es va adonar que era veritat que s'estava enfonsant i va voler llençar les bengales d'emergència. Després va arribar el borron 1998 que navegava per allà a prop, però només va salvar les vides a alguns rics que anaven amb les barquetes salvavides. Desgraciadament l'altra gent es van enfonsar al mig de l'oceà.

jng15

TITANIC

Un dia una senyora que es deia Elisabeth, i que era molt rica i li va dir a la seva filla: "El Titanic és un lloc perfecte per guardar les seves joies".

La filla es va quedar a la mansió amb tots els majordoms.
La senyora Elisabeth al vaixell se'n reia de tots els passatgers pobres. Quan va arribar a la proa on estava el seu camarot. Després d'uns dies el Titanic es va estrellar amb un iceberg i avui en dia no saben si va sobreviure o es va enfonsar.

f.c.p.

NO ET FIÏS DEL MAR

Fa molt de temps un vaixell que anava a salpar i la gent que estava fent les maletes per anar al vaixell que es deia Titanic, anava un noi que havia robat molts diners i creia que es salvaria de ser arrestat però al mateix vaixell anaven dos policies. Durant el primer dia va intentar no trobar-se amb els policies, però els policies sí però no el volien arrestar per portar-lo a la policia. El tercer dia estaven buscant el camarot i al quart dia van a trucar-lo al camarot per arrrestar-lo, però mentrestant hi anaven a arrestar-lo van veure que el vaixell estava enfonsant. Mentrestant estaven sortint del vaixell li van tancar les portes als policies perquè no tenien molts diners, el lladre com va robar molts diners i li van deixar pujar al bot salvavides i els policies es van ofegar i el lladre es va morir d'hipotèrmia.

cr7

TITANIC

Hola sóc un orfe que no tinc res, ni menjar, tampoc casa on estar calent. Al dia següent un 10 d'abril vaig anar al port a veure els vaixells i vaig veure un que era gegant, es deia Titanic. Hi havia molta gent i vaig aprofitar per entrar. Era tot molt elegant. Mai a la meva vida havia vist tantes coses tan elegants.
I de cop un guàrdia em va dir que amb qui havia vingut i jo li vaig dir que am ningú, però que havia pagat jo. El guàrdia em va deixar una habitación i em vaig tranquilitzar.
Però jo no sabia que el meu destí estava allà.

El Coco

EL BUCLE

12 d'abril del 1912:
Estem esperant que salpi el vaixell (Titanic)!
Vinga, és l'hora d'anar a dormir, que a l'endemà estarem
enmig del mar navegant. El Titanic s'està enfonsant!!
Auxili!!
9 dies abans de l'enfonsament:
Una família amb 11 membres diuen:
Què bé que ens ho passarem al vaixell més gran del món!!
Serà el millor viatge del món!!
100 anys després:
El científic Murray estava comprovant les coordenades d'on
s'havia enfonsat, però no trobaven res. I se suposa que n'hi havien 15 kg de diamants.
I això és quan et penses que te'n vas a les millors vacances.

El mejor

EL TITANIC II

Un dit típic castellà: Quien no conoce su historia, está destinado a repetirla.
És a dir, qui no coneix la seva història, està destinat a repetir-la, i diuen que volen construir el Titanic II exactament igual al primer, però amb materials més resistents!
Doncs desitjo que tothom coneixi què li va passar al Titanic, o jo no pujo. Encara que també pugi Kate Winslet.

Fi

M.A.D.

LA PITJOR EXPERIÈNCIA

Estava sol, congelant-me i a la llunyania vaig veure una família d'ossos polars, els vaig veure quan sortia el Sol, després de la tràgica nit. Jo hi era tocant música quan de sobte vaig veure que l'aigua anava pujant mica en mica, estava molt nerviós. Volia morir fent el que més m'agradava però no va ser així, vaig sortir d'allà tremolant de por, vaig estar nedant 2 hores, per la qual cosa em vaig quedar esgotat.
Vaig arribar a un iceberg, a la llunyania hi havia un vaixell i vaig tornar a nedar traient forces d'on no n'hi havia, m'estava morint de fred, però havia de fer l'esforç d'arribar, afortunadament em van veure, van fer mitja volta, van llençar la corda em van rescatar.
Vaig prendre xocolata calenta i vaig fer un bany d'aigua calenta que em va deixar nou. Mai més voldria viure aquella experiència tan terrorífica.

Guti

L'ENFONSAMENT DE L'INDESTRUCTIBLE

Eren les 23:10 de la nit, acabàvem de sopar, i vam pujar a veure les estrelles a coberta.
El cel era negre, molt negre i de sobte vaig notar un lleu moviment al qual no li vaig donar importància.
A les 23:40 un suboficial cridava - hem xocat! - hem xocat!
I allà em vaig adonar que anar a Amèrica en busca d'una vida millor era com ofegar-te al mig del mar sense bot salvavides.
Corrien les 23:52, el vaixell gronxava i ja començava a cruixir molt.
Una hora després el majestuós Titanic s'anava carregant d'aigua per un costat fins que a les 2:20 de la matinada del 15 d'abril del 1912 es va partir per la meitat destruint-lo i enfonsant-lo al mig del mar Atlàntic deixant uns 1515 morts y 709 supervivents amb una gran història per explicar.

Eneri

UNA NIT MOLT PERILLOSA

Quan jo era petita vaig viatjar amb el Titanic. Al cap de quatre dies, a la nit vaig sortir a veure el paisatge, vaig sentir un soroll i vaig anar a avisar a la meva família i vam anar a coberta on hi havia tota la gent nerviosa. El capità va dir els nens i les dones primer. Llavors vam pujar al bot salvavides i vam començar a remar fins allunyar-nos del Titanic. Tots els que estàvem al bot vam veure com el vaixell es va partir en dues parts i s'enfonsava. Va donar la casualitat, fa uns dies que vaig anar a bussejar al fons del mar i em vaig trobar una caixa platejada. La vaig obrir i hi havien moltes joies! Les vaig mirar una per una i em vaig trobar el meu collaret! Va ser una experiència inoblidable!

Iremar

dijous, 18 de maig de 2017

ICEBERG?

Jo, en aquell moment, era capità de submarí alemany que estava fent unes maniobres per l'Atlàntic. Vaig seguir un gran vaixell durant tres o quatre dies, no ho sé massa bé perquè passava la gran part del temps submergit.
Durant l'última nit d'aquell vaixell vaig decidir-me per emergir a l'exterior. Després d'una estona vaig escoltar un soroll que sortia del vaixell, vaig creure que eren càrregues de profunditat, en aquell moment, vaig submergir-me i vaig manar fer carregar un parell de torpedes. Un minut després, vaig escoltar una explosió i com grinyolava les seves plaques metàl·liques. Quan vaig pujar el periscopi vaig veure quatre enormes xemeneies i com s'apagaven els llums.
La meva primera víctima hauria d'haver estat l'USS Carpatia.
Sóc l'únic que sap perquè es va enfonsar el TITANIC.

Wiliamson

INSTRUCCIONS

En cas de naufragi pregunti al primer mariner on és la sortida.
PASSATGERS DE PRIMERA I SEGONA:
1. - Si és passatger de primera pugi a la coberta de bots per les principals escales i ascensors.
2. - Si és passatger de segona pugi també a la coberta de bots per les escales secundàries.
PASSATGERS DE TERCERA:
1. - Si és passatger de tercera, pregui a Déu i mantingui's a la seva cabina amb tranquil·litat fins que un membre de la tripulació el vingui a recollir.
2. - Si es troba a l'exterior de la seva cabina, dirigeixi cap a la primera escala que trobi i comenci a pujar.

Wiliamson

23:40 DEL 14 D'ABRIL

Des d'on estic ara puc veure les estrelles bitllant al cel... Fa molts dies que he deixat la gran terra i vaig surant per aquest mar blau fosc quasi negre, avui fa fred un fred congelador que fa que sigui més fort que mai. És el vent del nord que avui bufa molt el sento com passa al voltant meu.
Els dofins neden al meu voltant veig com salten i fan filigranes al meu voltant estan nerviosos però no sé per què.
De lluny veig unes llums, unes llums que m'enlluernen i fan impossible saber què és el que se m'acosta... cada cop està més a prop, tan a prop que crec que no ens evitarem.
És un soroll eixordador, sento sorolls que mai havia sentit el cop ha fet que la meva direcció canviés totalment no sé on vaig.
Però d'un soroll extrem hem passat a un silenci mortuori.

Mar

dimecres, 17 de maig de 2017

DESEOS DE UN PÁJARO

Volvía a casa después de sus vacaciones cuando las luces del buque le cegaron. Planeó para acercarse más, con la curiosidad incipiente hinchándole el pecho emplumado. Cuando quedó a la altura del buque, pudo ver el boquete en el casco que había permitido que el agua inundara los mamparos del barco. Le pareció increíble cómo los humanos pueden perder la cordura cuando saben que van a morir. El barco se partió en dos, y el pájaro deseó que todas aquellas pobres personas tuvieran alas, tal y como él las tenía, deseó poder ayudarlas, pero después de todo, él solo era un pájaro presenciando las vidas truncadas de personas inocentes.

Nami

EL VAIXELL TITANIC

Estava amb la meva família dinant al vaixell TITANIC. Anàvem a New York i era molt emocionant perquè era el seu viatge inaugural. Era el 14 d'abril el 1912 i ens quedaven 3 dies per arribar. Al vaixell érem 2.224 persones en total. Estava acabant la tarda, com que estava molt cansada me n'havia anat a dormir. Em vaig despertar a les 8 de la nit perquè tenia molta gana. De cop i volta va sonar un soroll molt fort que va ser que el vaixell va xocar amb un iceberg. El vaixell es va trencar i la meva família i jo vam caure a l'aigua. Vam pujar a la superfície i vam anar nedant fins que ens vam trobar un vaixell. Em vaig dormir al vaixell. Em vaig despertar el dia següent i ja era a casa. Aquell dia em vaig espantar molt.

Agarrido

COR TRENCAT

Altra vegada sentí aquell nus a la gola que li impedia menjar. No esclataria en plors al mig del menjador! Potser sí que tenia raó la mamà d'enviar-la una temporada amb els cosins de Nova York... i sort que el papà, amb les seves influències, li aconseguí el passatge al vaixell... Feia aquell viatge ben a contracor, i aquest pensament li retornà l'amargor de les darreres setmanes. Si el tenia trencat, el cor! Les amigues, que poc abans l'envejaven, li repetien ara la sort que havia fet de descobrir just abans del casament que el seu promès feia anys que tenia una amistançada. Tothom en parlava! Només volia plorar i plorar en la solitud del camarot... Però no plorà pas gaire, perquè va ser aquell cor trencat -i no el cervell- qui bategà amb força i l'aferrà a la vida tot guiant-la cap al bot, l'única salvació en aquell naufragi.

Drassana

ELS ALTRES

La notícia de l'enfonsament del Titanic va volar.
La Barbara, que no s'havia pogut permetre un bitllet a primera com la seva amiga Martha, volia sentir-se horroritzada, però no podia evitar aquell pessigolleig que l'endolcia per dins. Ves per on, millor no tenir tants calers, pobre Martha!
A tres-cents kilòmetres de l'amiga Barbara, en George s'havia tancat a casa, enfonsat. La seva Margaret, els dos nens. Tant esforç per no res. Una nova vida que anaven a començar tots plegats - i tan lluny-, fallida per sempre. I, ell, que no els havia pogut acompanyar. Que els havia d'anar a trobar d'aquí uns mesos, I ara ja no hi eren. I ara ja res tenia cap sentit.
I, a mil cinc-cents kilòmetres del commocionat George, la Chiara enllestia ben d'hora la seva compra perquè havia d'anar a cuidar els nets. No n'havia sentit parlar mai del Titanic.

Marcela

MÚSICA, MAESTRO

Wallace, desconcertado, tardó unos minutos en comprender la situación hasta que el pánico, los gritos, los llantos, los golpes, las caídas, las corredizas, lo devolvieron a la realidad más irreal que nunca pudiera haber imaginado.
Sus compañeros lo miraban, quietos y aferrados a sus instrumentos, como si en ellos residiera el poder de la salvación. Supo que había llegado su fin. Tan pronto, tan joven. Inspiró profundamente. Con suavidad, colocó de nuevo su violín bajo la barbilla y pronto las notas brotaron solitarias, solemnes, hermosas. Toda la orquesta lo siguió, dejando que la música confundiese al miedo, mientras el mundo se rompía en pedazos a su alrededor.
No fue consciente del momento en que los pies le fallaron, el violín se soltó y su cuerpo roto se hundió en las frías aguas del norte, mientras una noche límpida y estrellada apagaba la última melodía, imponiendo su intenso y oscuro silencio.

Atria

LES NOVES AMISTATS

Un estiu d'aquells tan calorós que el sol enlluernava l'immens oceà, vaig decidir pujar a bord en aquell transatlàntic pensant que trobaria noves amistats i així va ser.
Portava només dos dies i encara no n'havia fet. El meu subconscient desesperat i alhora relaxat pel soroll d'aquell transatlàntic tallant les onades. De sobte alguna cosa va impedir a aquell transatlàntic acabar el seu recorregut, el culpable va ser un iceberg. D'un obrir i tancar d'ulls el pànic va afectar tota la gent incloent a mi, nens, nenes, avis, àvies, famílies nombroses... cauen per la borda i jo també.
Tenia fred, pànic, i desesperat no veia res només la meva mort però vaig tenir la sort de sostenir-me d'una resta del vaixell una noia em va donar la mà. Allà va acabar el meu viatge.

DalasReview

TITÀ

El tità de la superfície marina, l'anglès somni negre del blau oceà, va ser sobtadament aturat i esberlat per la blancor pura d'un iceberg, encara més imponent, irrompible. Sota la lluïssor de la lluna, el casc va obrir-se com una síndria.
L'aigua, salada i a temperatures inhumanes va emportar-se ornaments, mobles i persones per igual, engolint-los cap a l'obscuritat de la nit submarina. Crits, empentes, llums intermitents, agonia i desesperació. Atrapats com a peixos dins la xarxa d'un pescador, glaçats de cap a peus, la majoria de passatgers, independentment del seu estatus social, van dir adéu a la vida, inesperadament i a contracor.
Un bri d'esperança naixia dels bots de salvament, on dones i nens, afortunats en la desgràcia, van sobreviure a l'impossible, a l'imprevist. La llum podia tornar, però això, mai ho podrien oblidar, perenne en les seves memòries.

Mascle Alfa

L'ÚLTIM ADÉU

Al aixecar-me d'aquell profund somni vaig veure una carta sobre la meva tauleta de nit, que deia el següent: "Estimada Rose, ja saps que el nostre amor és un amor platònic, des del dia que et vaig veure a la coberta del vaixell em vaig enamorar. El cabell et brillava sota la llum de la lluna, els teus ulls marró xocolata, aquella brisa marina que feia volar el teu vestit... des del cel només dir-te que t'estimo". Vaig agafar la carta i vaig sortir corrents cap al lloc de l'última vegada que ens vam veure, vaig mirar al mar i allà estava el teu reflex dient-me un últim adéu.

Skrr

NAUFRAGI EN FAMÍLIA

Va observar com el bot salvavides amb la seva dona i els seus fills descendia cap al mar. Era l'últim bot disponible. Havia lluitat per aconseguir que la seva família hi pugés. Des de coberta els va mirar i els hi va fer un gest de comiat amb la mà.
El va envair una sensació de tristesa i va començar a plorar. No sabia si els tornaria a veure mai més.
Al vaixell encara hi quedaven centenars de persones i ja no hi havia més bots. Va veure com el bot amb la seva dona i els seus fills s'allunyava lentament i just en aquell moment el vaixell es va inclinar, ell va caure a terra i va anar rodolant per la coberta. Va intentar agafar-se sense aconseguir-ho, fins que va arribar a l'extrem del vaixell i va caure al buit. Va tancar els ulls pensant en la seva família.

Alromat

dimarts, 16 de maig de 2017

CANÇÓ DE MORT

Avui cantarem l'infortuni dels qui un dia gosaren
salpar en la nau més gloriosa que hagué creat l'home.
Els seus forns de carbó, que eren moltes desenes
i les xemeneies, triomfals, que els dos pals custodiaven
empenyeren l'acer del tità contra vents i onades
enllà de la mar, rumb al nou món que esperava.
A bord, més de quatre mil pupil·les l'horitzó albiraven,
orgulloses, porugues, fugitives o esperançades;
mai no arribaren: un altre tità, impertèrrit i gèlid,
més robust que els acers de totes les fàbriques
va ferir el casc de la nau amb mortal traïdoria.
Des d'aquella nit negra i infausta, les ànimes jeuen
a l'aigua salada, i esperen encara en les dolces promeses.

Austerlitz

METAMORFOSI

Desoí els precs de desallotjament i va tancar-se a la cabina enmig del desori. La Sally l'havia abandonat al moll i ell, malgrat tot, se n'havia endut l'equipatge. "Sigues feliç, Gregor. No et traeixis". Cap retret. Ara el seu barreter reposava damunt la tauleta.
El mirall, de cos sencer, li retornà la imatge d'un desconegut. Era l'última vegada que el veia; l'envaí una serenor esbalaïdora. Afluixà les corretges de la maleta i n'obrí la tanca. En tragué una peça bordeus amb una faldilla sobreposada que recollia en un plec damunt la cuixa. Se l'emprovà. La cintura recta l'afavoria. Es cofà el barret, amb una ploma d'estruç a l'ala dreta, i s'abrigà amb l'estola i el maniguet abans de sortir a coberta. "Les dones primer!" sentí que deien. Abans de pujar al bot, es cobrí el rostre amb el vel de tul.
En Gregor es negà al Titanic.

Garoina

EL DESCOBRIMENT DEL VIOLÍ HISTÒRIC

Al 1985 estava de vacances. Per cert, em dic Jack Will i sóc aficionat als velers. Justament hi era en un veler, quan vaig veure dos senyors amb neoprens que es submergien a l'aigua en busca d'alguna cosa. Quan en van sortir estaven tan contents que fins i tot se'ls queia alguna llàgrima d'emoció. Els vaig preguntar què passava i em van respondre que s'havien trobat el Titanic. En aquells moments no m'ho podia creure, però van agafar un objecte, un violí, i em van dir que era del director de l'orquestra. Em va sorprendre molt contemplar aquell violí perquè sabia que s'havia tocat mentre el Titanic s'enfonsava.

Lascufi

LA ÚLTIMA MELODÍA

La noche era tranquila. La gente paseaba por la cubierta disfrutando de nuestra melodía. Mis manos deslizaban el arco por sus cuerdas. Sostenía mi viejo amigo mientras interpretaba los movimientos de Hartley. Él era mi salvador, de no ser por él aún permanecería en tierra. Un brusco movimiento tambaleó el Titanic entero. Nos dirigimos hacia el salón de primera clase, donde la gente lucía elegantes prendas y desprendía pertinentes murmullos. Wallace nos hizo continuar con la sonata.
Pasaron las horas, la gente se hallaba inquieta. Algunos corrieron hacia la cubierta de los botes. Y aun sabiendo que el barco se hundía, seguimos tocando. La melodía dulce se confundía entre los gritos de la gente. Finalmente subí a un bote, pero la desesperación de una madre jugó en mi contra. De repente no sentí nada. Solo vi mi viejo amigo flotando y una asfixiante presión que me quería ahogar.

Floreal

INCÓGNITAS BAJO EL MAR

"Nunca se conoce lo suficiente". Esa fue la frase que hizo que se embarcase en el Titanic con el objetivo de conocer América.
"Recuerdo que al llegar al barco, la inmensidad de los salones me dejó anonadado, nunca antes había estado en semejante palacio flotante. Sillones de cuero, suelos tapizados y grandes candelabros adornan cada una de las estancias. Mi camarote está en la cubierta inferior, donde se encuentran los camarotes de los pasajeros de clase baja, como yo, Mi pequeña ventana da al mar, y cada noche, me duermo con el canto de las ballenas y delfines. Estos animales que me acompañan día tras día son muy inteligentes, te sorprenderías Papá".
- ¿Por qué eran tan listos los delfines, abuelo?
- No sabría decirte el por qué, pero si hoy puedo leerte este pequeño fragmento de las memorias de mi padre, será que algo hicieron, ¿no?

J.K. Smith

LA FAVORITA DEL CAPITÀ

Sé que sóc la favorita del Capità. Les altres senten enveja, però no m'importa. Nit rere nit espero ansiosa i expectant, la seva arribada a la taula.
M'agrada sentir les seves mans bronzejades i fortes, acaricant-me, sovint inconscientment.
El sommelier s'apropa, percebo el líquid intens i brillant, que cau com la seda, omplint-me d'escalfor, noto la expectació, el moment de silenci mentre el capità allarga el braç per sostenir-me delicadament entre els seus dits. M'alça lleugerament cap a la llum, olora i a poc a poc m'apropa als seus llavis. Assenteix amb el cap, «un "Bordeaux" del 1900, una anyada excel·lent» em posa de nou a la taula.
Sobtadament, un moviment brusc. La gent crida al meu voltant. Caic a terra i em desfaig en mil fragments de cristall, reflectant la brillantor del candeler, que trontolla.
Fora, la nit és clara i estelada.
I el mar espera.

Dom

TEMPESTAT DE REACCIONS ACOMPANYADA DE FORT VENT D'EMOCIONS

T remolor de cames quan veig treure la passarel·la del vaixell que ens uneix al moll de Souhtampton.

I l·lusió per viatjar a Nova York i començar una nova vida al teu costat.

T error al saber de la col·lisió amb un iceberg i haver de pujar a corre-cuita a la coberta de babord.

A glomeració a prop dels bots, empentes, desesperació per pujar ràpid a un d'ells.

N eguit intens fins que vam ser rescatats d'aquelles aigües gèlides pel vaixell Carpathia.

I ndignació davant la notícia que no hi ha bots salvavides per a tothom.

C onsternació i cor glaçat per sempre a l'arribar al nostre destí: no hi ets entre els supervivents.

Petúnia Blava

NADA NI NADIE

Vivo recluso entre cuatro paredes hechas de barrotes. Solo cuando es hora de pasear puedo oler el salitre y puedo oír el parloteo de la gente.
En la  monotonía de los días, ocurrió. El Titanic chocó. La gente gritaba, lloraba. Y yo lo veía como si no formase parte de ese sufrimiento. Me mantenía en mi jaula, no por voluntad propia. Era cerrada. Aunque si hubiese estado abierta, ¿qué habría cambiado?
Nada. Nada hubiera cambiado. Nadie me hubiera venido a buscar.
Empezó a entrar agua en la habitación. Los otros perros ladraban, esperando ver a sus cuidadores entrar por la puerta. Nada de eso pasó.
Nada. Nada otra vez.

Llunàtica