S'HA ACABAT EL TERMINI!

Fins aquí el recull de microrelats que s'han presentat a la VI Edició del Concurs de Microrelats Marítims. Un cop acabat el termini de presentació, ja tenim publicats tots els relats que s'han ajustat a les bases de la convocatòria. A partir d'ara, només falta que el jurat dicti sentència!

Des del Museu Marítim de Barcelona, volem agrair la vostra participació: els més de 200 relats presentats són un fantàstic homenatge per al centenari del nostre estimat pailebot Santa Eulàlia! 

També volem agrair especialment el seu suport al patrocinador del concurs, Casa del Libro, així com als col·laboradors en la organització i difusió: Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, i les editorials Espasa, Destino, Planeta i Seix Barral.

A partir d'ara deixarem uns dies per què els membres del jurat es puguin reunir i escollir els guanyadors de cada una de les categories.

El dia 4 de maig donarem a conèixer, en aquest mateix blog, els noms dels guanyadors de les tres categories.

I el dia 18 de maig farem el lliurament de premis als guanyadors amb un petit acte que tindrà lloc al pailebot Santa Eulàlia o al recinte del Museu Marítim de Barcelona, si és que la quantitat d'assistents supera l'aforament que ens permet el pailebot. Evidentment, esteu tots i totes convidats/des a aquest acte!

Si voleu venir, l'únic que us demanem és que confirmeu la vostra assistència. Podeu enviar-nos un correu electrònic a lopezdmq@mmb.cat, indicant el vostre nom i pseudònim del microrelat, i també si portareu algun acompanyant a l'entrega de premis.

Pareu atenció al blog, en qualsevol cas, perquè us anirem informant de qualsevol novetat o notícia relacionada amb el concurs. I un cop més, MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ!

-----------------------------------------------------

¡SE ACABÓ EL PLAZO!

¡Aquí acaba la recopilación de microrelatos que se han presentado a la VI Edición del Concurso de Microrelatos Marítimos. Una vez acabado el plazo de presentación, ya tenemos publicados todos los relatos que se han ajustado a las bases de la convocatoria. A partir de ahora, sólo falta que el jurado dicte sentencia.

Desde el Museu Marítim de Barcelona, queremos agradecer vuestra participación: los más de 200 relatos presentados son un fantástico homenaje para el centenario de nuestro querido pailebote Santa Eulàlia. 

También queremos agradecer especialmente su apoyo al patrocinador del concurso, Casa del Libro, así como a los colaboradores en la organización y difusión: Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, y las editoriales Espasa, Destino, Planeta y Seix Barral.

A partir de ahora dejaremos unos días para que los miembros del jurado se puedan reunir y escoger a los ganadores de cada una de las categorías.

El día 4 de mayo daremos a conocer, en este mismo blog, los nombres de los ganadores de las tres categorías.

Y el día 18 de mayo procederemos a la entrega de premios a los ganadores con un pequeño acto que se celebrará en el pailebote Santa Eulàlia, o en el recinto del Museu Marítim de Barcelona, si es que la cantidad de asistentes supera el aforo que nos permite el pailebote. ¡Evidentemente, estáis todos y todas invitados/as a este acto!

Si queréis venir, tan sólo os pedimos que confirméis la asistencia. Podéis enviarnos un correo electrónico a lopezdmq@mmb.cat, indicando vuestro nombre y pseudónimo del microrelato, y también si vendrá algún acompañante con vosotros a la entrega de premios.

Prestad atención al blog, en cualquier caso, porque os iremos informando de cualquier novedad o noticia relacionada con el concurso. Y, una vez más, ¡MUCHAS GRACIAS POR VUESTRA PARTICIPACIÓN!

UN RECORD QUE PORTA L'ONA, EL XIUXIUEIG QUE ACOMPANYA EL VENT

És el vent i la vela els que fan avançar, els núvols de tela que naveguen pel mar, deixant l'horitzó amb uns tocs de blanc, portats pel vent que arrossega la fusta.
Una mar de somnis i de comerços salpava; jo l'acompanyava. Com enyoro aquella fusta d'olivera que compon el rostre antic d'aquest vaixell, que aguantava els cops de l'aigua i el pes de la mercaderia que portàvem en cada trajecte. I aquells pals de pi, que resistien les fuetejades de les onades, que s'agafaven a la tela que ens empenyia els dies de vent.
Oh pailebot, t'han batejat amb tants noms, que ja no sé com anomenar-te, però la mar n'ha escollit un: Santa Eulàlia, patrona de la nostra ciutat, Barcelona, tants anys navegant quedaran en el record que ens porta la mar, el record d'un pailebot centenari, per ser capità del pailebot Santa Eulàlia.

Darth Killer

HE VIST MÓN

Hola! mira'm! Vosaltres els joves passeu de tot!
Un que s'atura. Vols saber de mi? Sóc un pailebot centenari! No veus els tres pals que tinc?
Em deia Carmen Flores, com la filla del meu primer patró. Amb els anys, m'han rebatejat tantes vegades que vaig arribar a oblidar-ho.

Vaig visitar molts ports! He travessat l'Atlàntic! No t'ho creus? Transportava cereals, fusta, vins, conserves, contraban...! En la Guerra Civil em van posar un canó i gairebé m'enfonso. Em van fer patir. Les he vist de tots colors.

I em van abandonar! Però el Museu Marítim de Barcelona m'ha restaurat! La carícia del vent a les veles em deixa ple de joia, mmm! Visc aquí, i faig d'ambaixador de la ciutat al món. Ara, em dic Santa Eulàlia, serà perquè la vida m'ha martiritzat? En vols saber més? Ves al Museu, gaudeix-lo i després tornes acompanyat d'un guia.

Abril

LO ODIO

Odio los exámenes finales. Odio tener que pasar horas encerrada en mi habitación, tratando de concentrarme. Odio aplicar fórmulas. Odio ver el mar desde mi ventana, donde se refleja un pailebote centenario. Odio no notar los metros por segundo de su velocidad, no calcular el ángulo de las olas que lo balancean, no medir la presión que el aire ejerce contra sus velas. Odio no ser capaz de pensar en nada más que en fórmulas.

Odio que mi vida conste de aprobados y suspensos, y no de mareas y mareos. Odio no vivir en el mar.

Iloa

SERÉ COM ELS TRIPULANTS

"L'olor de pi i olivera s'havia esvanit.
-Ràpid, veniu!
Ningú no va preguntar què passava: un tuf de fum de petroli els havia taponat els narius. Van afanyar-se a vestir-se amb l'escafandre.
-Era l'única manera de salvar el Sayremar Uno -havien explicat els tripulants."

-Aquell dia, uns homes que estimaven aquest vaixell van jugar-se la vida per defensar-lo de les flames, i en part gràcies a ells avui admirem un pailebot centenari magnífic.
L'audiència el mirava concentrada.
-Saylemar Uno, has dit que es diu? -va preguntar una nena.
-Aquest era el seu nom quan va patir l'incendi. N'ha tingut d'altres, de noms... I avui es diu Santa Eulàlia.

La nena va desconnectar de l'explicació.
-"Santa Eulàlia"... -va repetir-. Es diu com jo...
I va prometre's que, de gran, treballaria al Museu Marítim de Barcelona i cuidaria el pailebot centenari com ho havien fet els tripulants del Sayremar Uno.

Tiniana

A LA LUZ DE LA LUNA

Era una preciosa noche de verano. Había una preciosa y enorme luna.
De repente a lo lejos, se veía un pequeño velero. La luz de la luna iluminaba una pequeña embarcación. En ella se veían a dos personas a bordo.
Había una marea muy calmada, casi no había ni olas. Pero, de pronto se empezó a remover la marea y perdí de vista a esa pequeña embarcación. Estaba sentada en un banco. Vi bajar a uno de los tripulantes que iban a bordo y se tiró al suelo. Desde donde yo estaba se oía un llanto desconsolador. Me acerqué para ver si necesitaba ayuda. Él me explicó que habían estado a punto de naufragar debido a ese pailebote centenario llamado Santa Eulalia. Se levantó, fue en dirección hacia el puerto y cabizbajo le vi desaparecer entre la oscuridad de la noche.

Petita Formigueta

MI ÚLTIMA VÍCTIMA

Un pailebote centenario pasa rozando mi navío en el momento que consigo verme reflejado en un espejo. Toda la tarde aseándome, sintiéndome probablemente el pirata más horrible del mundo. ¿Nunca nadie pensó que el garfio que sustituye mi mano sería peligroso para mi propio ser? Todo el mundo grita cuando me ve, todo el mundo me teme. Y no soy capaz de aceptarlo, soy un pirata bueno detrás de una mala imagen. Sonrío a mi reflejo, y uso mi temido garfio para asesinar por última vez, esta vez la víctima soy yo.

Somia Truites

QUERIDO TESTIGO

Un pailebote centenario destaca a lo lejos sobre todos los demás, veo desde la distancia las decenas de embarcaciones que se acercan. Sonrío y sigo escribiendo. Escribo, compruebo a qué distancia se encuentran mis enemigos y repito el proceso cada quince segundos.
Conforme se acercan, apresuro esta carta. Trazo estas líneas con la pluma que me regalaste, en la que veo el reflejo de todo tu ser. Escribo mis últimas palabras, y tú querido lector, eres el único testigo de cómo pongo fin a mi vida.

Somia Truites

UN INFIERNO CATÓLICO

Un pailebote centenario cruzaba el horizonte, hacía temblar al mar. Sus velas lucían un color que se alejaba mucho del blanco que había sido al principio. La embarcación se alzaba imponente sobre las transparentes aguas del Pacífico. Prácticamente puedo ver cómo se dirige amenazante hacia una carabela de tamaño ridículo. Como el depredador y la presa, sigiloso pero con unas intenciones claramente peligrosas. Veo movimiento dentro del barco y escucho la orden de cargar los cañones. Bato las alas con una fuerza impresionante, volando hacia la carabela enemiga para evitarles la muerte. Pero no llego a tiempo, los cañones se disparan, y desde lo alto del cielo velo como la carabela se tiñe en llamas, como los gritos surcan el mar. Desde aquí la guerra se ve diferente, lo he visto todo, he visto al infierno rezar.

Somia Truites

EL SUEÑO DEL NIÑO

Un niño de 8 años se veía en un museo, mientras que con su madre vio un cuadro de un pailebote centenario muy curioso. Le pidió a su madre que para su cumpleaños le comprase un barco que se pareciese al del museo.

Después de varios años, se empezó a dedicar a dibujar barcos, poner sus partes en cada sitio que pondría. Uno de los mejores barcos dibujados por él le llamó Pailebote de Santa Eulalia porque había una comida de su país con ese nombre y Santa Eulalia era el barrio de sus abuelos. Se lo puso porque dijo que de mayor transportaría esa comida de un país a otro, para que todo el mundo conociera el gusto que daba.

Cuando se hizo más mayor, le contrataron para ser capitán del barco, gracias a todos esos estudios que se dedicaba a estudiar de pequeña.
¡¡Su sueño se hizo realidad!!

GiRIX

EL PAILEBOT DESAPAREGUT

Fa molts i molts anys a Jacksonville, un nen que es deia James volia ser mariner i solcar els mars amb els seus camarades. Però en James no volia un vaixell qualsevol, el que volia era un pailebot centenari. Conta la llegenda que un pirata anomenat Willi Goodman havia desaparegut després d'assaltar un gran vaixell i mai més l'havien vist. Quan el James va fer 16 anys els seus pares li van regalar un vaixell per navegar pels oceans però no era el que ell volia.
Navegant, va arribar a les illes Mauritius i de cop i volta va aparèixer el Willi Goodman i va dir: no toqueu el meu tresor! El James va cridar: Ataqueu!!! Després d'aquella dura batalla es van endur el tresor i el van amagar en una cova, on el Willi Goodman havia amagat el seu pailebot centenari.

Lila

CENTENARIS

L'Eulàlia s'eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei mentre amb l'altra mà subjecta l'ampolla de vidre. Se n'adona que, malgrat estimar-lo moltíssim, gairebé no coneixia l'avi. Sap que havia nascut a Alacant, que era bessó i que estava tan enamorat del mar com ho havia estat de la dona a qui ella mai va poder dir «àvia». De jove havia creuat l'Atlàntic en un parell d'ocasions - era un esperit lliure -, i assegurava haver estat estraperlista, transportista i, fins i tot, auxiliar de salvament.
L'Eulàlia observa amb deteniment aquella goleta d'arboradura impecable, amb els tres pals de la mateixa alçària i les veles de tall perfectament aparellades. L'eixàrcia és obra d'algun armador de destressa admirable. No falta ni el més mínim detall.
Amb molta cura torna a deixar l'ampolla al prestatge, en posició horitzontal, i s'acomiada per sempre d'aquella maqueta d'un pailebot centenari; com l'avi...

Calidoscopi

LA VUELTA AL MUNDO EN EL PAILEBOTE DE SANTA EULALIA

Mi único propósito era viajar. Vivir mi propia aventura y ser el héroe de mi propia historia.
Seguí mi instinto y me embarqué en un pailebote centenario. Era el pailebote de Santa Eulalia, un velero muy acogedor para mis necesidades. Lo llené de reservas y empecé mi viaje.
Al principio todo iba según lo planeado pero, a medida que transcurría el viaje, pude observar cosas que nunca hubiera imaginado.
No tenía rumbo. Simplemente seguía mi instinto, que me llevó hacia enormes volcanes, peleas contra piratas, islas desiertas donde se encontraban mis peores pesadillas, e incluso tuve que atravesar junglas que no tenían salida.
Pero también pude observar cosas tan hermosas y espectaculares que me impedían continuar mi viaje: el canto de las sirenas, ciudades sumergidas...
De repente, la voz de mi madre me interrumpió diciendo que ya era de noche y mañana continuaríamos leyendo.

Yo

OJOS COLOR ESMERALDA

Sé que he bebido demasiado cuando evoco su tierna mirada esmeralda heredada de su difunta madre. No dejaré de lamentarme por no haber logrado encontrar a mi hija desaparecida, ni siquiera cuando este velero se convierta en un pailebote centenario. Y sé que lo hará, pues lleva su nombre, Carmen Flores, y eso le mantendrá en pie. Regreso de mis recuerdos cuando unos cautivadores cantos comienzan a llegar a mis oídos. Lo atribuyo al ron, pero los demás deliran como yo. Me tienta el deseo de lanzarme al agua en busca de esas seductoras sirenas, pero me contengo al ver que son depredadores, monstruos marinos que devoran sin piedad a nuestra tripulación. Da comienzo entonces una macabra escena protagonizada por la sangre y arpones. Cazamos una con la red y la subimos al navío. Busco su despiadada mirada, pero en su lugar encuentro unos asustados ojos color esmeralda.

Captain Hook

EL MAR DES DE TERRA

Enllà, sempre mirant mar enllà, els ulls intentant arribar a l'horitzó. Era l'únic que podia fer cada vegada que el seu estimat s'embarcava mar endins. Ella s'imaginava el seu dia a dia en aquell magnífic pailebot, amb veles majestuoses que transportava mercaderies a França, Algèria i fins i tot Cuba. Moltes llunes i molts sols havien de passar, i molta brisa hauria d'acaronar el seu rostre fins tornar-lo a veure. El seu cor s'accelerava quan s'acostava la data en què estava previst el retorn, i passava llargues tardes davant el mar, i confonent, a vegades, el que el seu cor volia amb el que els seus ulls veien, mentre acariciava el seu ventre que creixia dia a dia.
Sentiments similars són els que aquells nois reviuen al pensar el que un pailebot centenari com aquell, va suposar per a la vida dels seus avis.

Atram

EL PAILEBOT

Un pailebot centenari és un vaixell de càrrega. Els pailebots podien portar coses petites i amb rapidesa. El nom va sortir de l'anglès: pilot's boat. Van embarcar al Mediterrani fa segles i van decidir acabar als anys 60. El pailebot Santa Eulàlia va ser construït al 1918 i li van dir Carmen Flores. Al principi van decidir transportar fruita, objectes i minerals. I així va destacar per haver anat a Amèrica, al 1921, i fer prou diners per pagar la construcció. Al 1928 un mallorquí el va comprar i va canviar de nom a Puerto de Palma. Al 1936 una mallorquina va comprar-lo i es va dir: Cala Sant Vicenç. A la guerra Civil van fer-lo servir com a eina de guerra. I finalment un museu el va aconseguir a una subhasta i el van restaurar per fer-lo com l'original.

Atir

UN PAILEBOT CENTENARI

Hi havia una vegada, un pailebot que viatjava per la costa amb tretze mariners. Transportava carbó, ferro i eines a la ciutat de Roma per construir una catedral.

Era l'any 1908 quan, un dia de tempesta, el pailebot va xocar amb un far abandonat. Estaven començant a enfonsar-se i van decidir que s'havien de quedar al far abandonat per refugiar-se de la tempesta. Allà van passar cinquanta anys i ningú va trobar el vaixell ni tampoc el far.

Finalment, un any després, uns vigilants del mar van trobar-ho tot i ho van portar a Barcelona. Allà li van posar el nom de Pailebot Centenari al vaixell.

Naj

ELS PIRATES I LA SIRENA

Hi havia una vegada un pailebot centenari francès que viatjava per la costa francesa. Aquest vaixell s'havia construït l'any 1918 i navegava amb tres veles blanques.
En el vaixell hi havia set pirates, quatre nois i tres noies. Un dia al matí molt d'hora, mentre encara dormien, van escoltar un soroll. No sabien qui l'havia fet. Van mirar al mar i hi havia una sirena que estava intentant dir-los que s'apropava una tempesta. Ells no l'entenien perquè era muda. La sirena els va assenyalar els núvols i van veure que eren d'una tempesta. De sobte, van començar els raigs i els trons i va començar a ploure molt.
Com que les sirenes no podien parlar amb pirates perquè una altra sirena ho havia fet i la van matar, la sirena se'n va anar i els set pirates es van haver d'enfrontar a aquella terrible tempesta.

Cristina

UN PAILEBOTE CENTENARIO

Era un pailebote centenario. Nos encantaba, nos enamoraba cuando abría sus velas y navegaba por aquellos mares. Siempre lo mirábamos con la esperanza de poder montar algún día en aquel barco tan alucinante y antiguo. Una tarde, pasábamos por delante del puerto de Barcelona, una ciudad hermosa, llena de sueños, cuando vi un cartel enorme en el que decía que había un concurso en el que el premio era montarse en ese barco y fue en ese momento en el que supe que debía participar. Justo allí vi crecer la esperanza de mis amigos también, así que cada uno corrió a su casa a escribir su relato y la brillante historia sobre ese pailebote y sé que, sea cual sea la historia que expliquen, serán ganadores aún así sin el premio porque a pesar de todo siempre tendremos el recuerdo de ese precioso pailebote en nuestras mentes y nuestros corazones.

Claudia Aranda

SEMPRE LA MATEIXA RUTINA

En Josep era un home de rutina; s'aixecava pel matí, sempre amb el peu dret, es vestia, sempre del mateix color, i esmorzava, sempre les mateixes torrades amb mel.
De jove havia estat capità del famós pailebot Santa Eulàlia, estava enamoradíssim d'aquell pailebot centenari!
Totes les nits es dedicava a reviure en somnis les expedicions que havia fet en el passat, i de tant en tant, s'imaginava el dia aque aquell grandiós pailebot se l'hi aparegués, i se l'endugués per revire les aventures que junts havien viscut temps enrere.

En Josep no va haver d'esperar gaire, un dia, mentre caminava per la platja, una meravellosa posta de sol sorgia de la mar cristal·lina, i d'entre tot aquell espectacle de colors ataronjats, va aparèixer un esplèndid pailebot. De cop, es va adonar, de que allò era el final d'una rutina, i que ara, començava una nova aventura.

Trencaclosques

METEOROLOGIA CAPRITXOSA

Us parlaré d'un pailebot centenari, ara un bé cultural d'interès nacional a Catalunya, construït al País Valencià. Passà per diferents propietaris, dedicant-se a transportar mercaderies, al contraban, a l'abastiment en temps de guerra i a recuperacions del fons marí. Però ningú us haurà explicat aquesta història.
En una travessia, es desfermà una tempesta sense trobar recer on aixoplugar-se. La natura, implacable, posava a l'embarcació sota grans onades d'herba que la sobrepassaven en alçada. Centenars, milers de fulles seques queien sobre ella contínuament, i joncs i tiges d'infinites plantes s'elevaven al seu pas. Sort en tingué de no topar amb els troncs d'arbres que, com gruixudes columnes d'aigua, s'alçaven de forma imprevista tot i que algunes branques van malmetre la nau. Quan remeté el temporal, el Santa Eulàlia sortí de la densa vegetació a zones més desbrossades i aparegué davant les seves veles una platja. Llavors pogué descansar sobre una mar plana.

Bauprès

NOTA DE SUICIDIO

Un pailebote centenario es el único lugar al que puedo llamar hogar, una destrozada embarcación. Tú, querido lector, no me conoces, yo no te conozco a ti, pero ambos vemos la misma luna cada noche, ambos amamos ser amados, ambos tememos a la muerte. Somos personas diferentes, con sueños en común. ¿Quién no sueña con ser feliz? Somos almas perdidas en la oscuridad de la noche, monedas de oro hundidas y perdidas en el inmenso océano. Y ahora te diré un secreto, la única diferencia entre tú y yo es que yo nunca he sido testigo de una muerte, y tú lo estás siendo de la mía.

Somia Truites

PESCA D'ALTA MAR

Un pailebot centenari navegava direcciò a Amèrica, allà, aquella nit de 1992 el meu amic i jo teníem torn de guàrdia. Ja era fosc i la tempesta era forta. Les onades eren altíssimes i la fressa del vent m'eixordava entre el so dels trons. El pailebot se sacsejava tan bruscament que era difícil aguantar-se, estava marejat i m'aferrava tant com podia al trinquet. Però una gran onada va entrar al vaixell, el meu amic va poder aferrar-se al pal major, però jo vaig caure al mar. Cridava, les ones m'engolien i vaig perdre el coneixement.
En despertar-me, em van explicar que el pailebot s'havia inclinat i havia enfonsat el bauprès al mar, tot recollint el meu cos inert. Per això, al "Chulo" li dec l'amor a la navegació, l'amor al mar, a la sal, als peixos i a les ones, però sobretot li dec la vida.

Oleguer

APARICIÓ

Un pailebot centenari va aparèixer, varat, aquell matí de novembre a la platja de Mataró.
Els primers veïns i passejants que sortien a prendre la fresca, passejar el gos o a agafar el cotxe per iniciar un nou dia rutinari, es van quedar sorpresos.
No només per la novetat del vaixell, si no per la boira que l'abraçava, i el joc fugisser dels tres arbres, germans, amb les veles de tall esquinçades.
L'embarcació, magníficament buida i obscura, atreia totes les mirades.
Només quan van començar a sentir crits ofegats que provenien de l'aparició van reaccionar i van avisar a les autoritats, tot i que, de cop, una estranya onada el va tombar. El va tombar i, com si d'una mà d'un déu antic es tractés, l'arrossegà mar endins.
Mai cap bus ni ningú el va tornar a veure. Ara tothom dubta de si era real. O no.

Bru da Nala

LOS TRES AMIGOS EN EL BARCO

Había en un barco, un pájaro de mi amigo Martí. Me asusté porque me dan miedo los pájaros. Un día, el pájaro se quedó atascado en una vela en el pailebot centenari. Aunque me daba mucho miedo, decidí ayudarlo y me subí hacia donde estaba el pájaro. Entonces se puso encima de mi mano y empezó a cantar. En ese momento me di cuenta de que ya no me daban miedo los pájaros. Nos hicimos amigos pero un día, se perdió y mi amigo Martí y yo nos pusimos a llorar. Entonces yo pensé en comprar otro pájaro de color amarillo. Martí se llevó una bonita sorpresa y estuvo muy feliz y el pájaro nuevo se puso a cantar en el barco. Entonces vimos de lejos que llegaba el pájaro perdido con más pájaros. Al final vivimos para siempre todos felices en el barco lleno de pájaros.

La Pailabot

LA REINA DE TOTS ELS MARS

Aquesta història va passar per l'any 1900. És la història d'una noia pirata que es diu Carla.
El seu pailebot centenari havia traslladat mercaderies per tot el món. L'havia batejat com El Dorat perquè era extraordinari.
Un dia la capitana Carla va iniciar una aventura que es tractava de viatjar a "l'illa impossible". Es deia Impossible perquè no es podia sortir viu de l'illa. Milers de pirates ho havien intentat i no ho havien aconseguit. Es deia que el pirata (o la pirata) que aconseguís el tresor de l'illa Impossible i en sortís viu, seria coronat com al millor pirata del món.
La Carla va intentar-ho i ho va aconseguir. Havia passat per tot tipus de perills i res la va parar, fins i tot monstres que la van perseguir. Des d'aquell dia va ser la millor pirata del món.

AMN11

SOM-HI

De cop la meva mirada donava voltes dins la roda de timó del meu estimat pailebot centenari de nom SANTA EULÀLIA, sembla que encara pugui sentir al respirar, aquella olor que feien els cereals, el blat, el vi, fins i tot aquella olor de fusta, potser amb punts de sal dels últims viatges. Immersa en la profunditat del meu record, que sento més profund que el mateix mar, encara amb la sensació d'una ruda carícia a la meva pell del vent que bufa i mou els flocs, les trinquetes, les veles escandaloses amb aquell soroll de llençols al vent. Tanco els ulls i crec escoltar les veus dels meus ajudants, SOM-HI TRIPULANTS, "EL CHULO" té feina. De cop, un sentiment d'angoixa em fa sentir por, el pailebot centenari vigilant de costes, decorat amb un canó, esperant tornar a navegar aquest mar amb l'esbojarrada calma que deixa una guerra.

Princess Pirate

DIUMENGE, DATA LÍMIT / DOMINGO, FECHA LÍMITE

El termini de presentació de relats per a la VI Edició del Concurs de Microrelats Marítims és a punt de finalitzar. Recordeu que teniu temps fins el proper diumenge, 15 d'abril, per enviar-nos les vostres creacions. A les 12 de la nit quedarà tancat el termini i ja no acceptarem més entrades.

Aprofitarem la setmana vinent per introduir els relats que ens hagin arribat durant el cap de setmana i puntualment us anirem informant tant del veredicte del jurat com de la cerimònia d'entrega de premis.

Un agraïment molt especial a totes les persones que us heu animat a participar en el nostre concurs i una última crida per a qui encara s'ho estigui pensant: TENIU TEMPS FINS DIUMENGE!

Molta sort a tots i a totes!


---------------------------------------------------------------------------------------------------

El plazo de presentación de relatos para la VI Edición del Concurso de Microrelatos Marítimos está a punto de finalizar. Recordad que tenéis tiempo hasta el próximo domingo, 15 de abril, para enviarnos vuestras creaciones. A las 12 de la noche quedará cerrado el plazo y ya no aceptaremos más entradas.

Aprovecharemos la semana que viene para introducir los relatos que hayan llegado durante el fin de semana y puntualmente os iremos informando tanto del veredicto del jurado como de la ceremonia de entrega de premios.

Un agradecimiento muy especial para todas las personas que os habéis animado a participar en nuestro concurso y una última llamada para quien aún se lo esté pensando: ¡TENÉIS TIEMPO HASTA EL DOMINGO!

¡Mucha suerte a todos y a todas!

AIRES PASSATS

"Elevin àncores!"
Així es com va començar un viatge on els perills a alta mar podien aparèixer en qualsevol moment. Direcció Itàlia, un mes d'abril on les tempestes predominaven a tot el Mediterrani, i les costums d'aquell pailebot canviaven inesperadament. Era principis del segle XX, en plena guerra mundial, on hi havia gent fugint per intentar sobreviure. S'apropaven a Itàlia, era de nit, i la gent desesperada volia fugir del seu propi país. Una gran tempesta va caure sobre la coberta però no va trigar gaire en amainar. La missió va acabar amb èxit, però dins el vaixell es respirava tristor alhora que valentia.
Setanta-nou anys després, el mateix pailebot, descansa al port. Un pailebot centenari encara amb aires de tristor i valentia, en el que a la seva coberta s'havien deixat anar llàgrimes i crits d'esperança.

Núria

EL RETROBAMENT

Una vegada en un pailebot centenari hi vivia un noi pirata, el Daniel, que no coneixia la seva família. Navegant amb la seva tripulació, van veure un vaixell molt ben equipat. Van lluitar i el Daniel i la seva tripulació van guanyar. Van fer 5 presoners, entre ells el capità enemic. Els va enviar al calabós i es va fixar en que el capità portava un collaret igual que el seu i li va preguntar:
- Quin és el teu cognom?
- Dolohov, és rus - va respondre estranyat. - Per?
- Perquè el meu també ho és - va dir en Daniel.
Llavors l'Augustus, l'altre capità, va comprendre, a l'igual que en Daniel, que aquell pirata era el seu fill. Després d'explicar-li la seva història i perquè el va abandonar van fer les paus. Des d'aquell moment, pare, fill i tripulació naveguen junts pel mar, en el seu pailebot centenari.

Gimendez

EL PAILEBOT CENTENARI

Una vegada al 1918 estaven construint un vaixell. Aleshores va començar a ploure, fins i tot podríem dir que era una tempesta. Els constructors del vaixell van intentar anar a una illa, però un d'ells va morir, el Martí. Els primers dies que van estar a la illa van ser incòmodes, però després d'una setmana va decidir tornar. El vaixell no hi era! Se l'havien emportat. Qui se'l van emportar van ser l'Aleix, en Pau, en Marcel i en Manel. Ells el van acabar al 1922, aleshores el van vendre per 1.000€. El van fer servir per la guerra i hi van incloure 4 canons. Quan van anar a la guerra, el pailebot centenari va explotar. Finalment van guanyar els bons, però no van poder recuperar-lo i aquell va ser un pailebot centenari perdut. Van començar a fer-ne un al 1930 i el van acabar el 1935.

Centenari

UNA PETITA AVENTURA

Hi havia una vegada una pirata, la Maria. Ella navegava pel Mediterrani amb el seu petit vaixell, però volia ser una pirata de veritat, d'aquelles que anaven en grans pailebots. La seva mare li va explicar que hi havien molts pailebots, però un, era molt especial, perquè era centenari. Un dia va sortir a navegar i anclat a prop d'una illa hi havia un pailebot centenari. Era cert el que veien els seus ulls? Ràpidament s'hi va acostar, hi va pujar, el va desanclar i va sortir mar endins, deixant anclat el seu vaixell a l'illa. La Maria havia fet el seu somni realitat però just aquell dia va fer una tempesta molt forta i com que aquell pailebot era vell i no estava preparat, va bolcar. Ella va pensar que no sobreviuria però va aconseguir arribar a la superfície i nedar fins l'illa on hi havia el seu vaixell.

Txiki Kawai

CAP AL PASSAT

Aquell dia l'Anna, l'Antoni i en Guillem anaven a visitar el Museu Marítim de Barcelona.
Es trobaven davant un vaixell de càrrega amb grans veles plegades. En Guillem va dir:
- Mireu! Un pailebot centenari!
En aquell moment van aparèixer al 1938 a bord el Cala Sant Vicens, que era com es deia el vaixell en aquell temps.
No sabien què havia passat, però de seguida es van adonar de que eren enmig de la guerra CIVIL Espanyola: Avions de guerra sobrevolaven els seus caps.
Van arribar fins a Mallorca amagats entre sacs de cereals. Van baixar ràpid abans de que algú els volgués dir alguna cosa. Però el capità els va veure i li van haver d'explicar tot. També volia anar amb ells al 2018. Van dir pailebot centenari al revés i van tornar a casa.

El Pequeño Lor

EL MARTÍ I EL PAILEBOT

Hi havia una vegada una família. El pare era mariner i la mare professora. Tenien un fill, el Martí, que era un poruc de mena. Tenia por a la foscor, als sorolls... A TOT! Un dia el pare va pensar que la mar ho cura tot, i va decidir apuntar-lo a unes colònies a un Pailebot Centenari, un vaixell situat al port de Barcelona. El Martí no volia, però tenia tantes ganes de perdre les pors que va acceptar. La mare li va dir:
- Recorda que és un vaixell màgic.
A la nit no podia dormir, va sortir a coberta i el vaixell li va dir que no havia de tenir por de res. El Martí, sorprès, va tenir més por. De sobte va comprendre que no calia tenir por perquè tot del que temia ni mossegava ni feia mal, així el Martí no va tenir por mai més.

Acordió

UNA AVENTURA EN UN PAILEBOT

Hi havia una vegada una família que els agradava molt el mar i tenia desitjos d'algun dia poder tenir un vaixell.
Un dia van decidir anar a una subhasta de vaixells i van comprar un pailebot centenari que estava una mica inutilitzat i necessitava alguna reparació. Li van reparar algunes finestres trencades i el van pintar. Quan estava reparat van començar una aventura al mar. Van tenir grans dies feliços i amb moltes aventures, però una nit es van trobar amb una tempesta, hi havia onades de 6 metres. Després d'uns minuts va arribar la calma al mar.
Aleshores van decidir que portarien el vaixell a un lloc i farien d'ell un restaurant on les persones poguessin menjar bé i gaudir de poder veure un pailebot. A partir d'aquest dia van tenir centenars de visites diàries.

Dao46

CONTRABAN DE PAILEBOT

Al 1918 es va construir un vaixell de transport de mercaderies, la veritat és que al començament no va tenir molt reconeixement, per això va canviar, i altres països es van interessar per ell. Al 1921 va fer un viatge a Mancanillo i Santiago de Cuba i anava tan ràpid que un contrabandista es va interessar per ell. Al 1928 el va comprar, va transportar farina, etc. Un dia va tindre un encàrrec per transportar coses des de New York a Rússia passant per l'Atlàntic. Allà van tindre una trobada amb taurons. També van passar pel Mediterrani on casi s'enfonsen, però al final van aconseguir arribar a Rússia, van entregar la mercaderia: zebres, necessitaven zebres. Resulta que el contrabandista havia millorat i aquell va ser el seu últim contraban i aquesta va ser la història d'un pailebot centenari que va seguir ajudant al món.

Lia Junior

UN REGAL MOLT ESPECIAL

Hi havia una vegada a l'any 1950, un capità italià. Un dia va rebre un regal del seu avi, un pailebot centenari. El va preparar per marxar a veure món, ja que estava cansat d'estar a terra ferma. Navegant, va veure una illa, però s'havia deixat el mapa i no sabia quina era. Va baixar per investigar-la i va estar uns dies passant gana, cada cop estava pitjor. Un dia va aparèixer un mico, que es va espantar i va marxar corrents. El capità va seguir-lo i va descobrir que l'animal l'havia portat una noia amb la que vivia i eren amics. Ella va veure que estava malament, no parlaven el mateix idioma, i amb gestos li va dir que el cuidaria. El capità es va recuperar i es va quedar amb ella. Al cap d'un temps van tenir fills i el mico els cuidava i se'ls estimava molt.

Señor Muerte

L'ERÒTICA DEL MAR

El pailebot centenari enfonsa la carena a les aigües del Mediterrani, penetrant la massa blava amb la força d'un jove veler i l'empenta d'un experimentat amant. El seus 47 metres d'eslora s'endinsen a les entranyes del seu amant d'aigües pertorbades i la seva escuma esquitxa el casc del vaixell, humitejant cada tros de fusta del Santa Eulàlia. Els tres màstils erèctils tremolen vigilants en sentir la suau brisa que acarona les veles inflades de desig.
I amb l'èxtasi de remuntar les onades i les ànsies de navegar, el pailebot descarrega la seva bravesa contra les aigües del Mare Nostrum. Amb la mirada fixa a l'horitzó sense perdre mai de vista la línia de costa, navegant en paral·lel, el fervent amant segueix l'orografia de la costa catalana. I arriba al clímax mar en dins, sota la mirada de la vella Barcelona que l'espera a port despès de la seva aventura amorosa.

MJBIOLOGY

EL RUBÍ VERMELL

L'any 1810 el pailebot centenari Santa Anna navegava amb el seu capità Mike a bord. Amb la seva tripulació buscaven el tresor del rubí vermell. Passaven dies, mesos i, fins i tot, anys i no hi havia rastre del tresor.

Un bon dia van veure tres banderes italianes. Es tractava del vaixell de Santa Attabarsane i van començar a lluitar contra ells. Durant l'abordatge, el capità Mike va caure a l'aigua i s'enfonsà.

Ja sota del mar va tocar alguna cosa estranya; era el tresor del rubí vermell!!!

Se'l va guardar i, en acabar la batalla, van lliurar el tresor i les seves riqueses que havien aconseguit al poble més pobre que coneixien, demostrant així que aquells homes tenien bon cor.

A77

EL PIRATA I EL MAR

El capità John i la seva tripulació, van viatjar pel mar amb un pailebot centenari.
Anaven veient de tot: dofins, balenes, peixos... fins que per culpa d'un descuit del capità van arribar a un forat negre que els va "transportar" a l'any 1681.
Allà van xocar contra un vaixell pirata i el van deixar destrossat.
- Qui ha sigut el que ha malmès el meu vaixell?- Va preguntar el Barba Negre, el capità dels pirates.
El John, va aixecar la mà demanant disculpes, però els pirates van saltar d'un vaixell a l'altre sense acceptar les disculpes.
Van començar a barallar-se, fins que el capità John va dir: -"Pareu!!!"- Tots van callar i va continuar molt segur: -"Jo podria arreglar el vostre vaixell".
Després es posà mans a l'obra, el va deixar arreglat per tornar a passar pel forat negre. Un cop fet, van tornar a la seva època.

Aluap

ELS PIRATES I ELS VÍKINGS

Hi havia una vegada un grup de víkings que tenien el seu vaixell que es deia Pailebot centenari. Era molt bonic però hi havia uns pirates que volien el vaixell.
Van tenir una idea malvada: robar el vaixell. Una nit van agafar el vaixell i van començar a navegar. Quan van arribar a la seva illa va dir - Anem a mirar a sota del vaixell, potser hi ha un tresor!
I tots van dir que sí però no sabien que els víkings estaven a sota el vaixell i quan hi van anar van tenir una gran sorpresa!!!! Quan els víkings es van despertar van començar a lluitar. Tots estaven molt enfadats, saltaven, tiraven barrils, cridaven...

Finalment, després d'una estona lluitant, va venir un víking i va dir: Prou de lluitar! A partir d'aquell moment tots van demanar perdó i van ser amics per sempre.

Franklin33

EL PAILEBOT CENTENARI TOMASSINO

Fa molt de temps, a l'Oceà Àrtic, el pailebot centenari Tomassino va viure una aventura al·lucinant.

Durant una nit freda d'hivern, mentre transportava sal, un vaixell pirata el va abordar. Just en aquell moment des del fons del mar, va sortir el mític ferotge Cracken i es va cruspir l'embarcació pirata.
En arribar a port, els mariners del Tomassino van saber que el vaixell pirata tenia una maledicció que es va fer realitat. La maledicció, que molta gent no creia, era que qui pujava al vaixell i després desembarcava es trobaria amb els monstres del mar com el Guitzi-la, Cracken i Megalodon.
Un dia va venir una nena que es deia Dolores Fuertes de Barriga i es va trobar amb els monstres i se la van menjar.

Des d'aquell dia, tots els navegants van saber que la maledicció no era una broma, era una realitat.

Cucurutu

LES AVENTURES DEL BARBA BLANCA

Era un dia plujós, jo, el capità Barba Blanca estava en el meu vaixell un pailebot centenari. Amb ell recorria els set mars però un dia em vaig topar amb el meu pitjor enemic, el capità Barba Negra.
Aquest em va tirar set bales de canó. Jo amb deu canons per banda i amb el vent en popa a tota vela el vaig enfonsar fàcilment; però el vaig rescatar com a bon pirata que sóc. El vaig salvar d'un enfonsament i a tota la seva tripulació, malgrat vam enfonsar molts vaixells. Eren vaixells de tots els països Anglaterra, EEUU, França, Itàlia, Xina i Rússia i així vam tenir una riquesa immensa i érem els homes més rics del món i vam viure feliços i menjar porcs.

Jony Melavo

EL PAILEBOT PLATEJAT

Hi havia una vegada, un vaixell molt carregat de persones. Un dia, un senyor volia un vaixell igual. Van fer una votació per veure qui es quedava el vaixell i va guanyar el senyor que se'l volia comprar. Li va canviar el nom i li va posar el nom de pailebot centenari. Perquè la família del senyor es deia Centenària.

Al senyor li va agradar el vaixell perquè el timó era daurat i el vaixell era de color platejat i quan va passar una setmana el vaixell va xocar contra un iceberg i es van enfonsar per sempre. El senyor va construir un altre vaixell amb el mateix nom i va viatjar amb ell i la seva família per tot el món.

JKL

EL PAILEBOT DE KAPPES

Hi havia una vegada una tribu de "Kappes" a una ciutat que eren pobres.

Un dia va venir el líder de la tribu:
-Això no pot seguir així, hem de buscar menjar -va dir el líder- algú té alguna idea?
-Tenim un pailebot centenari fet pels nostres avantpassats, podríem anar a buscar menjar- va dir el conseller del líder.
-Bona idea!- va pensar el poble.

La tribu de Kappes va pujar al pailebot i es van fer armes, eines de pescar i roba pirata.

Als tres dies van trobar un corsari que els va atacar.

Els pirates, al veure uns Kappes muntats a un pailebot que venien cap a ells, es van tirar del vaixell. Després els Kappes van abordar el vaixell enemic.

Es van difondre rumors sobre els Kappes pirates. I així, al robar en altres vaixells, els Kappes van sobreviure i van ser molt temuts.

SonCraft99

CONSTRUINT ALGO NOSTRE

Hi havia una vegada, a l'any 1900, i en un port d'un poblet americà, uns nois que van decidir fer un pailebot centenari. Ja anaven per la meitat de la construcció quan van sorgir alguns problemes.
- Això no es fa així!- Cridava en Mario.
- A cas ho saps fer millor? - Protestava en Jack.
- Doncs sí! - es xulejava en Josep.
I finalment se'n van anar a casa enfadadíssims.
L'endemà es van reunir i en Jack, més calmat, va dir: -Ei, nois! Perquè no provem de fer un vaixell inventat per nosaltres? - I, no gaire enfadats, van respondre:- Mmmm..., no estaria malament...- tots van portar plànols fets de casa i es van reunir per fer-ne un.
Van construir sense jutjar-se perquè ho havien triat tot ells i ja no hi havia un model perfecte.
Una vegada acabat navegaven feliços amb el seu vaixell.

DSG

VAIXELL AMB CORBS

El dia 7 de gener del 2001, unes persones havien construït un vaixell molt bonic i enorme; en record d'un antic vaixell, el batejaren EL PAILEBOT CENTENARI.
Però l'havien construït malament perquè havien fet un jardí amb moltes plantes a dins i, com les persones eran tan despistades i de vegades es deixaven el jardí obert, llavors venien els corbs.
El vaixell es sentia malament perquè els corbs es menjaven les llavors, feien caca al vaixell i això no l'agradava gens. Però quan van venir les persones es van assabentar que els corbs es menjaven les llavors del vaixell i es feien caca a sobre. Les persones sabien com espantar els corbs: van pensar en posar un espantaocells quan no estiguessin les persones perquè així els corbs quan vinguessin s'espantarien i llavors estarien tranquil·les les persones i el vaixell. D'aquesta manera ho van aconseguir i el vaixell deia: "gràcies..."

Raptor

TEMPS DE TEMPESTA

Uns mariners van embarcar en un pailebot de mercaderia. Passava el temps i aquests mariners s'avorrien. Van decidir cantar però, després d'una estona que alguns feien "galls", es van cansar i van decidir dormir cinc minutets. El despertador es va quedar sense piles i van seguir dormint. Mentre dormien, va començar una tempesta tan forta que va desviar el pailebot cap a una altra direcció.
Quan es van despertar van tenir l'ensurt més gran del món: estaven perduts en una illa, amb el pailebot sense vela i que aquesta estava a dalt d'una palmera, no sabien el perquè.
Finalment, la van poder agafar i la van col·locar al seu lloc. Van poder anar a descarregar la mercaderia i tornar cap a casa. Des d'aquell dia, cada vegada que algú diu "això sí que és un pailebot centenari" se'n recorda d'aquesta història.

Laura2007

UNA AMISTAT VERTADERA

En Sergi i la Carla eren dos amics que es van conèixer en el Museu Marítim de Barcelona, concretament en el pailebot Santa Eulàlia, que és un pailebot centenari. Cada 2 d'abril es trobaven en el mateix museu per celebrar el dia en que es van conèixer.
Però un any en Sergi no es va presentar. Tot i això la Carla va decidir esperar-lo, perquè coneixia al seu amic i sabia que era molt bromista.
Quan començava a fer-se fosc, la Carla, cansada d'esperar, va marxar molt enfadada, perquè l'havia deixat plantada sense cap explicació.
Un cop va entrar en el cotxe i va encendre la radio va escoltar a les notícies com explicaven que en el Museu Marítim hi havien quedat persones atrapades a dins.
La Carla va tornar cap a la porta a esperar que els bombers rescatessin al seu amic Sergi.

Anitram

MUSEU MARINER

Hi havia una vegada un pailebot centenari que van trobar uns pirates que buscaven un tresor al fons del mar.

Els pirates eren molt pobres, tant que no es podien pagar el menjar. En veure aquell vaixell van tenir una idea: el portarien a terra per fer un museu mariner com el que somiaven. El vaixell era enorme, gegant, però hi cabia al museu.

Els pirates van pensar que, si només hi hagués el vaixell, no vindria molta gent. Van buscar per tots els oceans, el Pacífic, l'Índic, l'Àrtic, l'Atlàntic i l'Antàrtic i van trobar moltes coses: petxines, àncores, àmfores... i moltes més coses.

Quan van muntar el museu va venir molta, molta gent i ja van començar a tenir diners per menjar més.
Bé, aquesta és la història que li va passar a la tripulació de pirates d'aquest vaixell especial.

Magutiru

LA CONSTRUCCIÓ DEL PAILEBOT CENTENARI

Fa molt de temps, al 1920, dos anys després de la construcció del pailebot, ho celebraven a la mar, quan de sobte, una tempesta els va arrossegar mar endins. No controlaven el timó, anaven sense rumb. Al matí següent, el pailebot tenia forats per la part inferior, s'enfonsaven i no tenien cap bot salvavides. Aleshores, un mariner va veure una petita illa, van intentar arribar-hi nedant i per sort ho van aconseguir. En aquella illa hi havia plàtans, cocos, etc., però també hi havien animals perillosos, com per exemple: taràntules, serps... Els primers dies ho portaven bé, però se'ls van complicar les coses. Un segle després de l'enfonsament, uns mariners el van trobar i el van transferir al Museu Marítim de Barcelona. Quina sort pel museu tenir un pailebot centenari!

Gigisbd

MAR EN LAS ALTURAS

Miraba al cielo y lo veía con claridad. Un pailebote centenario bajo una tormenta. La forma era clara, podía advertir sus grandes mástiles ondulando las velas con majestuosidad. Los pescadores paseaban por la cubierta, balanceándose, respirando al compás de las olas. Las nubes cubiertas por un gris profundo se movían a un ritmo agitado. A veces no hay que mirar muy lejos, a veces la realidad supera la ficción. Mas cuando el viento sopló, arrasó con la fantasía que veía en tan preciosa nube.

Primavera

ALTA MAR DE LOS RECUERDOS

Un pailebote centenario se mecía con el vaivén de las olas que del recuerdo provenían, tanto que casi caía del viejo bargüeño que al pailebote sostenía.

Primavera

BRAÇOS OBERTS

La ruta "agermanament mediterrani" discorria per la mitja part. L'intercanvi de naos de cabotatge era una activitat proposada per la xarxa de museus marítims.
En representació de Barcelona, un pailebot centenari navegava per la costa italiana i provençal. Es preveia un moment cromàticament estel·lar: solcar l'activa zona volcànica siciliana.
Però tot canvià quan la proa s'endinsà dins una boira d'olor sulfurosa emmarcada a un teló de cendres. Allà el blau paradisíac esdevingué grisor solcada per una barca de mort. El temps avançava en lentes hores. Com una visió després de la batalla, l'àrea de Messina era un llenç on suraven cossos dipositaris d'esperances mortes.
La campana del vaixell tocava greu gronxant els fills estroncats que la mar bressolava.
En una missió imprevista, els braços oberts de Santa Eulàlia acolliren els nàufrags de la barbàrie. Massa tard, només trobarien una llar per reposar a una terra digna que els seria lleu.

Sants Rescat

HISTORIAS CIERTAS (O NO) NARRADAS POR UNA CHALUPA

Cuando mi goleta zarpó aquella madrugada de temporal, y me dejó amarrada a un noray del Puerto de Barcelona, el oleaje estuvo a punto de destrozarme las cuadernas contra el muelle. Con el impacto desmedido de las olas el miedo me superó, y si no llega a ser por él, que se abarloó por estribor para protegerme, hubiese acabado besando con la quilla el fondo de la ensenada.
Me dijo que no temiese, que aquellas olas no eran comparables con las que había partido en dos su proa. Era hermoso, olía a pino y olivo, y ostentaba el porte de los veleros de cabotaje. Cuando le pregunté cómo se llamaba, con algo de chulería contestó: Qué más da, pequeña, tengo demasiados nombres, tú, puedes llamarme pailebote centenario.

Not Zardep

EL PAILEBOT CENTENARI

Un dia la Mireia i el Sergi, dos germans que es discutien molt, van voler anar a la platja per descansar.
Un cop allà, en Sergi ràpidament s'endinsà al fons del mar. La Mireia, no el va veure de lo ràpid que va anar i va començar a preocupar-se. El va buscar per tota la platja i, de cop, van treure la bandera dels vaixells.
El Jordi no la va veure i es va espantar de tants vaixells que hi havia al seu voltant. Va començar a moure's, esquitxant com un peix fora de l'aigua, fins que el capità del pailebot centenari el va veure i el va rescatar.
La seva germana, molt preocupada, va veure que venia en un vaixell. Quan va baixar, quasi es posa a plorar i li va dir que ja sabia que discutien molt però que ella no era res sense ell.
JA NO DISCUTEIXEN

Osuneitor

ELS MAPES

Fa molt de temps un pailebot centenari, que es deia Pailebot Sta. Eulàlia, era molt especial perquè havia lluitat amb vaixells pirates d'abans molt forts.
També era molt important per l'home que tenia el vaixell. Sabeu qui era? Un pirata! Però, tranquils, era molt bo. Un dia, el pirata va trobar un mapa d'un tresor i amb el seu pailebot, no s'ho va pensar dues vegades i va anar a buscar el tresor. Van passar molts dies fins que, al final, el pirata va dir: "Prou! Ja hem buscat molt per tot l'oceà i no el trobem!"
Llavors va veure una illa que semblava molt relaxant i van atracar el vaixell. Allà va veure una X a terra. Va començar a cavar i a cavar... i van trobar el tresor.
L'aventura s'ha acabat però, més tard...
Oh!!! Què és això? Havia trobat un altre mapa!!

Crisla

POSTA DE SOL INOBLIDABLE

Un dia qualsevol de l'any 2018 un pailebot centenari, anomenat el Sardiner, tenia un capità que es deia Bob Esponja i una tripulació anomenada Arenita, Patricio, Calamardo, Senyor Cangrejo i la seva mascota - un lloro - que es deia Gary. Tota la tripulació estava recollint i repartint mercaderies d'illa en illa i també transportaven gent. Era un vaixell molt antic, amb cinc mastelers molt decorats i quinze veles per poder navegar amb el vent.
Amb la posta de sol, quan tornaven de recollir les mercaderies de les Illes Balears, van ser atacats per un gran i impressionant calamar gegant amb divuit potes enormes.
Tot va ser molt ràpid i inesperat, la tripulació va haver de saltar del vaixell mentre el calamar va pujar per la proa trencant tot el que es trobava fins arribar a enfonsar finalment tot el vaixell per complet.

Antònia

EL PAILEBOT

L'any 1936 Ben Nieges es va embarcar en un pailebot centenari.
A l'embarcar, la gent del poble estava allà per mirar com marxaven per vigilar les costes de la guerra.

Mentre s'endinsaven al mar van veure taurons, dofins, etc...
Durant tres dies no semblaven ser atacats. Al Ben, els dies
al mar se li feien llargs i avorrits, li agradaria haver-se quedat
a casa seva.

Aquella mateixa nit va tenir un malson estrany, a l'aigua sortien vampirs i li xuclaven la sang. Es va despertar d'un sobresalt per una canonada de canó, va mirar al costat d'ell i hi havia un vaixell anglès. Això volia dir que començava la guerra a les costes.

El seu vaixell va estar a punt de tombar-se però, finalment, va fer-ho abans el vaixell anglès. L'any 1937 es va enfonsar el seu vaixell i, des de llavors, s'han anat creant més pailebots centenaris.

Jack

EL PIRATA SALVADOR

A les aigües de l'Atlàntic hi havia un pailebot centenari viatjant cap a Amèrica.

A mig camí es van trobar amb el seus enemics els anglesos, que els van atacar. Els espanyols eren exactament un grument més. Aquell grumet es deia Salvador i era principant.

Va començar la lluita, els anglesos agafaven terreny i els espanyols, a la defensiva, els disparaven amb el canó. Per darrere va venir un vaixell anglès i els espanyols patien més.

La cosa va anar a pitjor. Els anglesos van pujar al vaixell espanyol i els van matar a tots menys a un, que els va parar una trampa. Aquest era el pirata Salvador, que va anar a la sala d'explosius, va sortir del vaixell per la trapa de sota i va deixar que el vaixell s'inundés. Després d'una petita estona, el vaixell va explotar i només es va salvar ell.

ALG

LA HISTÒRIA DEL PIRATA CATALANET

L'Anna és al museu amb la seva mare. En arribar, es fixa en una cosa... s'apropa i... UN VAIXELL?
- Mama, aquest vaixell... voldria saber la història però no la posa.
La mare, encara que no la sabés se la va inventar.
- Bé... diu així - va dir mentre es gratava la gola.
- "Hi havia una vegada un pailebot centenari que navegava pels mars. El pirata que el dirigia es deia Pirata Catalanet. Era de Barcelona i li encantava lluitar i saltar d'un vaixell a un altre, però un dia ja no li venia de gust.
- Catalanet, què et passa?
- Mireu tripulació, el meu vaixell és llogat i m'obliguen a pagar-lo però no tinc diners...
- Ho sento no podem fer res... gaudim dels últims dies que ens queden...
- Val...
- I aquesta és la història d'aquest pailebot centenari!
- Marxem que és tard!

Eleven011

EL CHULO 1936

Mallorca
Gener de 1936
Ha començat la guerra, i ens han enviat amb el Chulo (un pailebot centenari) cap a Mallorca per instal·lar-li un canó de calibre 57 mm.
Ahir, mentre navegàvem, vaig sentir un soroll molt fort, al sortir a mirar què passava, vaig veure que s'havia fet un forat a la part inferior del vaixell. Corrent, vaig anar a avisar els meus companys per explicar el que havia succeït, i espantats, vam tapar el forat amb fustes.
El capità va fer girar el timó bruscament per evitar la zona de roques en la que ens havíem posat.
L'endemà tots ens vam despertar i vam veure que estàvem al port de Mallorca. Quan ens van arreglar el forat i van instal·lar el canó al Chulo, ens vam dirigir a la costa per vigilar que no ataquessin.

Harry Potter

EL PAILEBOT SE'N VA

No podreu creure el que m'ha passat avui! Jo estava a casa fent els deures fins que la meva mare m'ha trucat per telèfon i m'ha dit:
- Un pailebot centenari se'n va del museu!
I jo corrents he anat a agafar un autobús per anar a Barcelona. Quan he arribat he vist que estaven traslladant el pailebot a un altre lloc, he anat a preguntar el que passava, però, a l'entrar al Museu Marítim de Barcelona m'he trobat un cartell on hi posava: "El museu es trasllada al carrer de davant". Tot allò era una equivocació. El Pailebot no se n'anava de Barcelona, l'estaven traslladant al carrer de davant!

Norway

EL BUSCATRESORS

En un pailebot centenari hi havia un mariner, aquest mariner tenia un mapa del tresor i l'estava buscant per l'alta mar. Va veure una illa semblant a la del mapa, va mirar-la de reüll i va anar cap a l'illa. Allà va veure un cartell que deia "A l'illa del pirata estàs buscant i el tresor a prop tindràs". El mariner va mirar al seu voltant i de sobte una explosió va escoltar, va veure un pirata amb mala cara i amb el tresor. Aleshores el mariner es va apropar i li va canviar per un altre tresor, però quan el pirata va mirar dins la capsa del tresor, va veure que a dins només hi havia monedes de xocolata.

Denis07

LA MEVA GRAN HISTÒRIA

Hola amics! Em dic pailebot Santa Eulàlia. Abans anomenat Carmen Flores, Puerto de Palma i Cala Sant Vicens, m'agrada que em diguin el "Chulo". Em diuen així per la meva velocitat en nusos, no en kilòmetres hora, eh!!!
Ara sóc molt feliç, ja que els amics del Museu Marítim de Barcelona em van restaurar. Antigament quasi no quedava res de mi. Les meves quadernes i costelles de fusta es podrien, ja no em feien carenes i les meves veles eren retalls.
Jo, un pailebot centenari, vaig participar en una guerra i vaig anar a Cuba surcant l'Atlàntic, però corria el perill de morir.
Per sort em van arreglar tant bé que semblo nou i més "chulo" que ningú. Ara gaudeixo navegant amb nens, pares i mares per les vores de la mar Mediterrània i de la meva estimada ciutat de Barcelona, i espero continuar així molts anys.

Goku

EL PAILEBOT SURFER

Hi havia una vegada un pailebot centenari que el van crear per fer viatges, portant menjar i begudes d'un país fins a un altre. Però ell no feia més que rumiar que això no era el que volia fer. A ell li agradava una mica més d'emocions, i en un dels seus viatges va veure a uns surfistes amenaçats per un tauró. Tots cridaven amb molta por, llavors, se li va il·luminar el timó! "Ja sé a què em vull dedicar! Seré salvavides de surfistes".
Llavors va decidir anar a Hawaii perquè és on més surfistes hi ha practicant surf. I els surfistes es van adonar que tenien un salvador i ja no tenien por de ser atacats pels taurons perquè tenien sempre protegint-los el pailebot surfer.
Quan el pailebot surfer va rescatar al primer surfer, es va sentir el vaixell més útil i feliç de tots els mars.

Marc

CAVALCANT EL PAILEBOT

Un dia em vaig despertar per la brisa, i estava en un pailebot, un pailebot centenari. Les veles em portaven, i el cel era blau. Quan de cop el cel es va tornar gris, el vent va començar a bufar molt fort i el pailebot es va descontrolar. Jo vaig caure per la borda, vaig tancar els ulls i quan els vaig obrir estava a casa en el meu llit i tot havia estat un somni.

Elf

UN DIA DE PLUJA

Un dia de pluja, hi havien 2 germans que no sabien que fer, però tenien l'habitació molt desordenada, fins que van decidir ordenar-la. A la Marta li encantaven els cotxes i a l'Oriol jugar amb els vaixells. A l'hora d'ordenar l'habitació...
- Mira aquest cotxe s'assembla a un Ferrari - va dir la Marta.
- No et sona aquest vaixell? - comentar l'Oriol.
- És veritat, és un pailebot centenari, va ser construït el 1918 a Torrevieja. Els pailebots van navegar pel Mediterrani des de finals de segle XIX, fins ben entrats els anys 60 del segle XX - va contestar la Marta.
I per fi va quedar l'habitació molt neta.
- Mira Marta, ja no plou! Sortim a fora a jugar - va proposar l'Oriol.
- És veritat, sortim a jugar.

Mr. Díaz

ERA...

Abans de ser al museu era un pailebot molt actiu.
Vaig néixer al 1918 a Torrevieja i em van posar el nom de
Carmen Flores. Només servia com a vaixell de càrrega de
conserves i no sé que més, cosa que feia que olorés bastant
malament i a mi no m'agradava gens. Vaig seguir sent un vaixell
de càrrega i em van posar diferents noms de persona
no gaire interessants. Quan va arribar la guerra la cosa va començar a ser molt més divertida. Em vaig convertir en un
patruller de primera i fins i tot tenia un petit canó! Després
de tota aquesta experiència em van traslladar aquí, al Museu Marítim de Barcelona, i aquí segueixo jo, un pailebot centenari...

Fanina

LA MORTÍFERA SORTIDA DEL PAILEBOT CENTENARI

Un dia, dos nens francesos anaven a pujar per primera vegada a un Pailebot Centenari.
L'Aurore i el Chamin van cridar:
- Nous serons dans un bateau!!!- (estarem en un vaixell).
- Enfants, calmez-vous - va dir la seva mare (calmeu-vos nois).
De sobte el vaixell es va començar a moure. Les cordes es van trencar i la nau se'n va anar del port de Barcelona. El Pailebot Centenari va anar-se'n mar endins fins que ja no es veia la ciutat. Les coses es van posar tenses quan ningú venia a ajudar-los. Tenien gana, set i la gent començava a trobar-se malament. A l'horitzó es va veure com una gran figura s'apropava, es van posar molt contents pensant que els venien a rescatar, però... Oh! Déu meu! Era un megalodon.

Megaculé45

PRIMER VIATGE A CUBA

A Torrevella, Alacant, el gener de 1919 era gèlid. Un capità i cinc mariners van emprendre un viatge que els va canviar la vida; era la primera vegada que el veler "Carmen Flores", ara, un pailebot centenari, sortia a la mar a la part, és a dir, sense l'assegurança obligatòria.
Va arribar el dia d'emprendre rumb fins a l'illa del Carib. La missió semblava senzilla, només havien de transportar blat a Cuba, però el capità havia sentit que hi havia mala mar i no estava convençut si havien fet bé.
A mesura que s'apropaven al seu destí, el cel es tapava i s'enfosquia; i de tan intensament que bufava, el vent va trencar les veles. Preocupats, el capità i els seus tripulants, pensaven que ja no hi havia res a fer, però finalment van aconseguir arribar a la costa i es van poder repartir els beneficis.

Àncora

LA MEVA JOGUINA PREFERIDA

Avui, jo me'n vaig al camp, i m'emportaré la meva joguina preferida!! Per a mi és molt important, és "un pailebot centenari", i sí, es diu Pailebot. Ha estat amb mi des dels 2 anys, i en tinc 11! És un vaixell. Quan era petit, a la banyera sempre hi jugava amb ell, dinava amb ell, dormia amb ell... Per a mi és molt important. Jo espero que quan sigui gran me'l segueixi estimant.
Tothom té una joguina preferida, oi?

Kristiansand

EL PAILEBOT MÀGIC

Tot va començar aquell dia d'abril. El sol era tan intens que no deixava veure.

Estàvem com cada dia la meva germana Aina i jo mirant embadalits el pailebot centenari i l'Aina va dir:
-Entrem al pailebot?
Jo que sóc molt atrevit vaig dir:
-Sí, anem!

Quan vam començar a trepitjar el terra del vaixell ens vam adonar que es movia. Poc després vam obrir una porta misteriosa. Hi havia un jardí enorme on habitaven unes criatures anomenades aurelitos. L'Aina va obrir les veles perquè la força del vent fes el seu efecte. Vam estar molt temps mirant a les estranyes criatures. Després de contemplar aquest meravellós paisatge vam tornar cap a casa i li vam explicar als nostres amics aquella aventura màgica. Quan vam acabar l'escola vam anar al pailebot amb més amics però tot havia desaparegut.

Ho havíem somniat? Quin misteri.

Kebabsadomicilio

UN PAILEBOT DE CURSES

Hi havia una vegada un pailebot centenari que es va construir l'any 2009 a França.
L'any 2011 el van millorar i li van posar quatre motors i el van fer de curses de vaixells. Al 2012, va guanyar molts premis i trofeus fins que un dia el van enfonsar perquè es va posar en una guerra.
Un dia el van treure de l'aigua i el van arreglar, però no va poder fer més curses. Llavors en Lluís el va portar al Museu Marítim de Barcelona. L'any 2014 es va fer famós i molta gent l'anava a visitar.
En Lluís també va anar a veure el seu pailebot de curses amb els seus amics d'Espanya i de França. Un dia van robar al museu i es van emportar el pailebot. Mai més no es va saber res més i el Lluís va estar molt trist.

Cheis macein

MAR OBERT

Era un matí tranquil, i jo anava al meu rotllo, quan de sobte el capità va dir "iseu les veles". Em vaig espantar molt, però ho vaig deixar estar. Ja feia dues hores que anàvem cap a mar obert, en busca d'alguna illa. Feia estona que el capità estava desconcertat potser ens havíem perdut?, o potser ens havíem equivocat de camí?... no ho sé però estava desconcertat. El cas, és que aviat es va fer de nit i encara no sabíem on érem. Al matí, vam arribar al port de Barcelona, i tota la tripulació estava molt esverada netejant-ho tot perquè venia el director del museu més important de la ciutat; del museu marítim de Barcelona.
Vaig meravellar-me en veure molts vaixells. Però el que més em va meravellar va ser la quantitat de gent que hi havia cridant visca, visca "mireu un pailebot centenari, el Santa Eulàlia".

Reina de relats marítims

EL PAILEBOT FANTASMA

Era una nit de primavera, tota la gent dormia com un manta. Menys un, un nen gran que es deia Sergi i que caminava per la ciutat de Barcelona.
Caminava cantant quan, de sobte, es va aturar. Va mirar el mar i va veure un vaixell a la costa. Va entrar i va veure un cartell que posava ANY 1918, és a dir, era un pailebot centenari. De cop i volta es va obrir una porta, va entrar i va veure un esquelet a sobre d'una cosa de color marró. Va apartar l'esquelet i va descobrir que era un maletí. El va agafar i, de sobte, li van començar a aparèixer imatges de tot el que havia passat en aquell vaixell.
El més sorprenent era que tot el que havia viscut en aquell vaixell ho havia somiat ell abans. Seria en realitat un fantasma?????

Overnight gamer

EL SUEÑO DEL PAILEBOT

Sobre la cubierta del Pailebot hoy centenario de la quilla a la perilla reposa la historia. Construido en 1918 matriculado y abanderado el 27 de enero de 1919. Viajero intrépido, seductor de ahí su apodo del (Chulo).
Nostálgico de un pasado plagado de anécdotas, pone rumbo a la bocana del puerto. Mientras, el timón del sueño lo transporta.
A la voz del capitán los marineros se afanan en arriar las jarcias, izar las velas: mesana mayor y trinquete. Y se adentran en la estela de plata que la luna su aliada ha pintado para él.
En el Moll de la Fusta el Pailebot Santa Eulalia sigue atracado.

Ina

SER PIRATA, EL SOMNI DE LA JUDITH

La Judith, quan era petita, tenia un somni: ser pirata. Un dia els seus pares li van explicar una història que es titulava "El pailebot centenari".

Després de sentir la història, seguia pensant en que quan fos més gran volia tenir un vaixell com aquell. Un dia va començar a construir-se un enorme vaixell. Quan el va tenir acabat, un any després, va pujar i, amb el seu gos que es deia Lukie, va començar a navegar.

Anys més tard, després de moltes aventures, volia tornar a casa però es va trobar amb un problema: havia de derrotar als seus pitjors enemics: les Sirenes Maleïdes.

Va tenir una idea, necessitava un pailebot centenari. Va començar a nedar i va trobar un tauró que la va guiar fins al pailebot. I amb aquell vaixell va poder navegar per tot el món i tenir moltes aventures.

Aicuga

EL PAILEBOT D'OR

Hi havia tres mariners, l'Agapito, en Benet i en Jofre, que anaven a vendre mercaderies a Sète. Navegaven amb un pailebot.
Però passava una cosa... Si no arribaven a temps, els pirates de Sète s'enfadarien i lluitarien contra ells.
Mentre navegaven, va bufar molta Tramuntana i part de la mercaderia va caure al mar. No arribaven a temps, encara faltaven moltes milles.
L'Agapito va veure els pirates i va dir: - No, els pirates!!!
Van lluitar, guanyant els mariners, i van marxar sense vendre res, per no lluitar més.
De tornada, en Benet va recordar que allà hi havia un vaixell enfonsat i només el podia treure qui havia guanyat una lluita. El van treure del fons marí.
- És un Pailebot centenari d'or!- van exclamar.

Més tard, el pailebot d'ells es va enfonsar i amb el temps es va convertir d'or. Els mariners van estar molt contents.

Macaru

UNA IDEA FANTÀSTICA

L'any 1999, a Barcelona, dos germans que es deien Maria i Joan, estaven al parc jugant als mateixos jocs de sempre.
Com vivien al costat del mar, el Joan va tenir la fantàstica idea de construir un pailebot centenari. A la Maria la idea del seu germà li va semblar genial perquè així no s'avorririen tant amb els jocs del parc.
Van buscar els materials i les eines que necessitaven per construir el pailebot i en quatre setmanes el van acabar. El dia que volien fer la prova per navegar, en pujar al pailebot van escoltar una veu de molt lluny que deia: "Espereu-vos!". En girar-se, van veure sorpresos que era l'alcalde de Barcelona, que els volia felicitar per la construcció del pailebot. Els dos germans van demanar-li que fes la inauguració del vaixell i de la primera navegació.
Des d'aquell moment, pel carrer la gent els reconeix.

'19/9

L'ARBRE DE LES POMES

La goleta, una màquina per dominar el Mediterrani, equipada amb tota mena d'armament. Van ser decisives en el conflicte naval des d'època antiga. Al segle XVI els tripulants eren esclaus. El seu objectiu era d'aturar l'expansió de l'imperi turc, perquè sempre estaven en guerra.
El pailebot Santa Eulàlia construït amb tres pals, amb aparell complert de goleta, escandalosa a cada pal, i una vela trinqueta a proa.
Estem parlant d'un pailebot centenari. Els seus ornaments són simbols per la victòria.
L'arbre de les pomes daurades representa l'esperança de la fama perpètua, virtuts cardinals, prudència, temprança, fortaleça i justícia. El jardí de les espèrides la victòria contra l'avarícia personificada en el drac.
Del Carmen Flores al Santa Eulàlia, ha tingut una infinitat de noms. L'any 2000 tornà a l'aigua amb el seu actual nom en honor a la patrona de la ciutat.

La metamorfosi

EL MAR OCÉANO

El océano puede estar en calma o con olas. Popan los pailebotes centenarios grandes y de muchos y con muchos años.
Pueden estar meses navegando para hacer todo el mar. Pueden navegar hasta Cuba, encontrarse con otros barcos. Hay islas al terminar la navegación. Es muy bonito y transmite calma. El agua del mar es la vida. Como todo, es verla. Pensar como lo hemos hecho, navegar un corto trayectos o largos océanos.

Triorrelato

HERENCIA RESTAURADA

El pailebot centenario es una herencia de mis abuelos, fue restaurado para navegar. Fuimos con mis padres y amigos por el Mediterráneo. Amanecía el sol, el aire acariciaba las velas. El velero seguía su curso. Llegamos al día siguiente a Sicilia. En el viaje había más veleros que hacían el mismo recorrido solo que había cierta distancia. Cuando salimos del velero estábamos bronceados. Pasamos los días de una semana. Éramos gente agradable, buena, sensible y muy inteligente.

Elegancia

GRAN CANARIA

Viajé sobre el Mar en un pailebote centenario con el nombre de Sabrina. Viaje de tres semanas para transportar rodajas de atún hasta Gran Canarias que pescaron en la isla de Lanzarote con unas cuerdas grandes y un anzuelo, durante dos días. Después de coger el atún lo llenan de sal y de agua y lo llevan a Gran Canaria. En el viaje llevan comida de lata, bocadillos y cerveza.

Sabrina

AVENTURAS

Un pailebote centenario sale del puerto de Barcelona dos veces por semana. Transporta mercancías y personas. Un buzo se encarga de limpiar de algas que se pegan al casco del barco. Presente siempre, dónde se encuentra el ancla, antes de zarpar mar adentro en busca de nuevas aventuras.

Fantomas

CUBA

Me imagino viajando a Cuba en un pailebote centenario cargado con sal, conociendo esa hermosa isla, paseándome por esas hermosas calles, el Malecón, viendo a la gente fumar sus habanos; yo compraría uno para mi colección, luego de regreso a Barcelona, pondría mi habano en mi tocador, como recuerdo de mi viaje a esa gran isla paradisíaca de Cuba.

Habana

TRES VELAS

Mientras miraba cómo un mirlo escarbaba y tiraba al suelo la corteza del macetero del limonero, pensó que las escandalosas nuevas se volverían color vino con el tiempo. El móvil vibró. Se levantó cogiendo el petate que tenía preparado al pasar por el pasillo.

Cuando llegaron a Marsella, tras seis horas de viaje, durmieron en la primera habitación libre que encontraron en el puerto viejo donde recogieron las velas nuevas. Hasta Génova fueron en un ferry con el resto de la tripulación y allí embarcaron en un pailebote centenario que debían de traer de vuelta a casa.

Al enfilar la bocana del puerto de arribada, izaron las escandalosas rojas: cien años bien valían una señal de alegría, de dignidad jocosa que les hizo exclamar mirándose: "Nosotros volveríamos a llamarlo El Chulo".

Al entrar en su casa la radio sonaba y el calendario de la cocina ya marcaba abril.

Carmelina

S.O.S.

Ja feia un dia que la tripulació d'un pailebot centenari veia com la petita balena no s'apartava de la proa. El capità Gatell es començava a preocupar. Potser anava perduda o estava ferida. Els estava seguint des del port de València i ara ja arribaven a les costes gironines.
De sobte, un mariner avisà que s'acostava un gran vaixell i s'adonaren que era un balener. Potser havien caçat la mare de la petita balena!!
Quan arribaren al port van veure un cartell que deia: "Salvar peixos, salvar el mar", i una fletxa. Van seguir-la fins arribar a un edifici, quan va sortir l'encarregat, van explicar-li que havien portat fins a la costa una petita balena. Llavors ell va contestar:
- Doncs nosaltres acabem de rescatar una gran balena de les xarxes d'un balener!
I així va ser com mare i cria es van retrobar.

Pailebot M.C.P.

EL MEU PELUIX PAILEBOT

La setmana passada vaig anar de colònies al Delta de l'Ebre amb els meus companys. Vam portar els nostres peluixos per dormir, i jo vaig agafar el meu vaixell de vela que era un pailebot centenari i que havia servit per transportar mercaderies.
La primera nit uns companys ens van fer una broma, ens van robar els peluixos però quan anaven a sortir de l'habitación van fer un soroll i ens vam despertar i els vam dir:
- Ei! Què feu amb els nostres peluixos?
- Estem preparant una prova per demà al matí - van contestar contents.
L'endemà al matí ens van explicar la prova, s'havia de fer de detectius i trobar els peluixos amagats.
El premi pel guanyador era que no faria l'examen de català. Al final va guanyar la Daniela, la nena que m'agradava.

Goril·la

EL TRESOR

Hi havia una vegada en un port de Barcelona, un pailebot centenari atracat. Un dia, un home, anomenat Òscar i la seva filla, Laia, mentre passejaven tranquil·lament pel port de Barcelona van decidir entrar al pailebot per curiositat. Un cop dintre, la Laia es va comenar a espantar, tot estava molt fosc i el terra tremolava, van girar a l'esquerra i van veure un bagul, semblava... un tresor! Abans de poder-lo obrir, uns lladres van aparèixer baixant pel pal major del pailebot. Ells també volien el tresor! Van agafar unes espases i van començar a lluitar. Els lladres els van tirar a terra. Van agafar el tresor i van marxar. Un cop eren una mica lluny els lladres van obrir el tresor al veure que eren deu galetes Maria es van decebre molt!

Fresca

LA VERITAT SOBRE EL KRAKEN

Es diu que fa molt temps, al fons del mar hi havia un monstre, un calamar gegant anomenat "Kraken", era tan gran com una muntanya, tenia un color vermell-ataronjat i vivia entre les algues, era un animal llegendari i molt anhelat pels pirates de la zona.

Un dia, van arribar uns pirates que el volien caçar, però ell els va fer fora fàcilment. Dies després, els pirates van escampar uns rumors sobre el Kraken i...

- El Kraken ens matarà a tots!!! - deien alguns.

- És un monstre horrible!!! - deien altres.

Quan el Kraken se'n va assabentar no s'ho podia creure, ara tothom malpensaria d'ell. Un dia de tempesta, un pailebot centenari va xocar contra una roca enorme i es va enfonsar. El Kraken va salvar tota la tripulació i des d'aquell dia ningú el va considerar un monstre mai més.

Pinkdiamo

CORRO

Pasan tres horas del amanecer. Corro. Mis lágrimas se mezclan con la lluvia, mis gritos con el mar. El Santa Eulàlia se tambalea bajo mis pies, y con él mi mundo. Mira hacia los lados. No distingo nada a mi alrededor. Huí al mar para olvidarme de los males de tierra, pero no sabía en qué consistía el mal. No conocía su forma, su olor. Ni tampoco me conocía a mí. No me conozco a mí. Caigo. El mástil soporta mi espalda y mi alma. Sigo sin ver nada. Oigo algo. Veo algo. Me levanto. Corro. Corro buscando cómo huir. Intento salir de allí. Corro. Me paro. ¿Qué hago? ¿Dónde voy? En este momento solo estoy seguro de una cosa: un pailebote centenario no es un buen lugar para huir.

Iloa

DILEMA

Un pailebot centenari navegava cap a les costes del Tirrè. Vent de ponent i maror requerien l'atenció del capità. Poc es pensava que, en entrar al mar Jònic, es trobaria amb aquell dilema. Un mariner l'indicà que cap a l'est s'entreveia quelcom semblant a un bot. S'aproparen. Una barca pneumàtica es mantenia sobre l'aigua amb dificultats. Abarrotada de persones que alçaven els braços demanant un ajut inconcret. El capità ordenà les subministressin tots els salvavides disponibles. Dubtava. Si donaven avís als guardacostes italians les retornarien als libis. Si les recollien haurien d'atracar en el port més proper amb el risc que immobilitzessin el vaixell i encausessin la tripulació. Deixar-les podria significar el naufragi de la barca i la mort de moltes d'elles. Silenci. - Tots amunt! Primer els infants i llur mares- digué el capità imposant-se per sobre de la cridòria que arribava des de la barca.

Senseseu Dònim

UNA VIDA CENTENARIA EN EL MAR

Aún recuerdo aquellos días previos a mi botadura en la playa de Torrevieja. Mi padre, Pascual Flores, había seguido de cerca los últimos preparativos para que ese día luciera pulida, pintada y engalanada con tres inmensas telas que me impulsarían por mares lejanos. Me ilusionaba pensar que podría llegar a ser como aquel crucero del horizonte, o el gran velero de bandera extranjera amarrado cerca de mí y vivir experiencias en aguas lejanas.
Mis primeros ocho años fueron extraordinarios. Pude viajar por el Mediterráneo hasta las Islas Baleares y, no os lo creeríais, llegar hasta en dos ocasiones a Cuba. Desde entonces, tras una temporada algo convulsa, sólo pude transportar mercancías y pasajeros durante muchos años.
Ahora vuelvo a sentirme estimada en Barcelona. Muchos niños vienen a verme y les explican cómo un pailebote centenario llamado Santa Eulalia vivió grandes aventuras sobre el mar.

Brisa

EL PAILEBOT DEL RECORD

A Torrevella, l'any 1917, vivia una jove que es deia Carmen, una noia molt sentimental, sempre havia pensat que es casaria per amor, però el seu pare la volia casar amb el fill d'un comerciant de la zona que mai havia vist. Va decidir que seria millor desaparèixer una temporada. Se li va ocórrer fer-se passar per un noi, va dirigir-se al moll on sempre recluten grumets per treballar i va inscriure's com a Pascual, que era un nom familiar.
Després d'un any navegant, desembarcà al port de Torrevella, estava malalta a causa d'una epidèmia comuna de l'època. El seu pare, penedit, la va cuidar fins el dia de la seva mort. Va construir un pailebot en honor a la seva filla, que va ser avarat al gener de l'any 1919 amb el nom de Carmen Flores. Un pailebot centenari al 2019...

Own

LA TEMPESTA

Ens van dir que el temporal ens seria favorable!- va afirmar un dels tripulants que viatjava en el Pailebot Centenari. Es deia Howell (encara que li deien Unamà) i davant la tempesta que s'estava produint a l'oceà Atlàntic no va poder desenvolupar la seva funció amb èxit. Havia de portar unes cordes, que li havia donat el Charles, cap a la proa del vaixell per poder evitar que s'enfonsés amb una maniobra arriscada.
Howell era l'únic que es trobava en condicions de poder salvar-los a tots, ja que la resta de viatjants s'havien ferit xocant els uns amb els altres o s'havien fet mal amb les estelles de la fusta que havia estat arrencada del vaixell degut al gran onatge. Mentre lligava un dels seus companys inconscients a una de les columnes, el vent el va alçar del terra i el va llençar a l'aigua causant-li una mort immediata.

Caballet de mar

RECORDS D'UN MARINER

Tot va començar una tarda de juliol, quan el mariner Antoni i jo vam quedar. Jo em dedicava a la fotografia i ell es va oferir a deixar-me fotografiar aquella meravella històrica, de pas, em va explicar sobre aquest. Eren les 17:00h i jo estava emocionada; uns carrers enllà m'esperava l'Antoni. Em va ensenyar el vaixell per dintre i jo no parava de fer fotografies, sabia que allò serviria per donar el pas a ser reconeguda com a professional; n'estava segura.
L'Antoni em va explicar que en unes setmanes s'emportarien aquest pailebot centenari al museu i que jo era una de les privilegiades que ho podia contemplar en acció. Aquell vaixell portava cent anys en marxa. L'Antoni tenia històries en cada racó del pailebot i a mi m'encantava veure com s'il·luminaven els seus ulls amb els records.
Al cap d'uns dies, vaig presentar el treball i tothom va quedar meravellat.

Quinze

EL "PREUSSEN"

Miguel tenía los ojos llorosos. Hacía un día soleado y por la ventana del salón entraba un rayo que iluminaba el magnífico pailebot centenario: El Preussen.
Tantas horas robadas al sueño construyendo esa maravilla de cinco palos que fue el velero más rápido del siglo diecinueve.
Mucho tiempo buscando las miniaturas de polipastos, cabestrantes y tantas otras cosas. También cosiendo las cuarenta y siete velas. Pintando el casco para darle el aspecto de acero tal como fue el original.
Se encaminó al armario, y se enfundó el gabán marinero de botonadura dorada, se caló la gorra y salió hacia la playa cargado con El Preussen.
En el nuevo piso no cabía esa reproducción de noventa centímetros de largo. Era el adiós a esa maravilla.
El Preussen milagrosamente flotaba recortando su silueta sobre el horizonte mientras resbalaban pequeñas lágrimas sobre el rostro de Miguel.

ADL

EL "SANTA EULÀLIA"

Mai m'hauria pensat de tenir l'ocasió de que un dia de sol esplèndid la brisa marina m'embullaria els cabells i m'acaronaria la cara.

Tot era curiós: els nusos de les cordes a les politges, la campaneta daurada, els ulls de bou, la remor de les veles vent en popa i fins i tot l'olor del gasoli mesclada amb la flaire salada que ho amarava tot.

Una mar encalmada per l'experiència única navegant en un Pailebot centenari el "Santa Eulàlia" al voltant del port de la meva ciutat.

Nàiade

JUGUEM?

- Tanca els ulls. Imagina't que estàs navegant en un pailebot centenari restaurat relativament fa poc. Ja has salpat i si mires a popa veus el port vell de Barcelona i si mires a proa, la línia de l'horitzó. El pal de trinquet, el pal major i el pal de messana, tots tres, majestuosos, suporten amb l'ajuda de les botavares la tibantor de les veles, totes desplegades. Fa un dia radiant, hi ha un cel blau intens, el Sol bronzeja la teva cara alhora que una agradable brisa marina l'acaricia i la refresca. Els teus pensaments també viatgen a la mateixa velocitat del veler, cap s'atura, cap impedeix gaudir de l'aquí i ara. Ni futur, ni passat, només present.
Ara digues-me la primera paraula que se't passi pel cap.
- Meravellós.
- Doncs, només has d'escollir qui vols que t'acompanyi i aquest dissabte el somni es farà realitat.

Llapis blau

PAILEBOTE CENTENARIO SANTA EULÀLIA

Cuentan que el Pailebote Centenario Santa Eulalia navegó en aguas americanas en 1921. Iba a América cargado de sal para intercambiarla por productos procedentes de allí y traerlos a España, pero en su viaje de vuelta nunca llegó a su destino, naufragó y se hundió en el fondo del mar. Dicen que cuando el mar está en calma y en las noches de luna llena, en el horizonte se puede ver, la figura de este barco gobernado por una mujer, y a su lado un lobo. Los marineros que lo han visto cuentan que ven cofres llenos de tesoros muy valiosos y que al aproximarse se aleja rápidamente. Este barco ha sido visto en todos los continentes. Muchos han salido en busca de los tesoros pero todos han fracasado. Hay personas que dudan si es cierto o sólo una historia que se han inventado, prueben de intentarlo, señores del jurado.

Mariposa dorada

MATILDA

Matilda se dirigía alegremente por el estrecho camino que le conducía al mar. Lo adoraba. Hasta se había construido ella misma una pequeña estructura de madera que le permitía observar la mar en los días con temperaturas extremas. Cuando el sol no hace más que dañarte la piel. Pero ese día decidió sentarse en la suave arena y cerrar los ojos. Así se escuchaba mejor el conmovedor sonido de las olas al romperse. Pero al cabo de un rato el sonido cambió. Algo impedía el transcurso normal de las olas al quebrarse. Abrió los ojos. Se encontraba ante una curiosa embarcación que llegaba a su destino. La reconoció en seguida, todo el mundo hablaba de ella. La Santa Eulalia, el pailebote centenario...

Milú

EL CARMEN FLORES

La pequeña Carmen se dirigía alegremente hacia el grande puerto de Torrevieja. Esa misma mañana había visto a su madre susurrarle a Carlota, su fiel dama de compañía, que se encargara del asunto de las naves gemelas. Intrigada había querido sacar el tema durante la comida pero había visto cómo Carlota había cambiado bruscamente de asunto preguntándole si deseaba probar otra manzana. Acto seguido había decidido ir a dar un paseo al puerto y observar si había algún cambio en alguna embarcación pero no había visto nada, aparentemente ninguna diferencia.
El día siguiente había sido despertada repentinamente por Carlota que, muy excitada, le informaba de que su padre deseaba verla en su despacho. Probablemente fue el día en que más rápidamente se preparó y bajó las escaleras de la casa. E hizo bien, hoy sí que le esperaba una sorpresa en el puerto, el Carmen Flores, el pailebote centenario...

Milú

EL SUAU BALL DE LES ONES

Assegut en un dels amarradors del port un vell llop de mar, pipa en ma, fent una pipada de tant en tant, deixant el flaire inconfusible del tabac de pipa, sembla esperar...

De cop i volta, amb la lleugeresa d'un jove mariner s'aixeca tot mirant la bocana del port.

Majestuós entra suau i lentament un vell vaixell, veles al vent encara, però gronxat tímidament per la mica d'onatge que hi ha prop l'escullera.

Entrant, poc a poc, va arribant al moll on comença la maniobra d'atracament, baixant veles i tirant els caps per l'amarratge, que lleuger agafa per ajudar.

Quin vaixell més maco! exclamació general, i el vell llop de mar, sense deixar els caps, es gira enfadat tot dient "No és un vaixell... és un pailebot centenari" és el millor que tenim i havia fet travessies oceàniques. Jo n'havia estat patró i portat el timó.

BarbaBlanca

VELAS AMARILLAS

Un pailebote centenario vuelve a su puerto después de celebrar su cien aniversario navegando majestuoso, exhibiendo el porte de sus tres palos. Mucha gente le esperamos en su amarre habitual. Falta poco pero se hace esperar. Se ha dejado visitar, acariciar y fotografiar... Pero ahora vuelve y nos quiere agradecer nuestra fidelidad. Brilla. Desde la lejanía le vemos brillar.
A nuestra vista aparece. Lleva aparejadas todas sus velas de color amarillo.

Lagarto

EL PAILEBOT DEL MEU AVI

Amb les cames penjant, respirant salat i escoltant la remor de la mar, torno a mirar la fotografia d'aquell pailebot centenari. Recordo l'àvia relatant els seus viatges des de Mallorca. Em neguitejo imaginant les visites furtives del meu avi al pailebot en arribar al port de Vinaròs, per sostraure el tabac amb el qual malvivien, aprofitant que els soldats dormien.

El seu nom desdibuixat per les llàgrimes de l'àvia, està escrit al revers. És contradictori que l'únic record que guardo de l'avi sigui la imatge d'un vaixell que li portà la mort.

Aquella humida nit l'esperaven darrere la porta secreta que accedia a la platja. A l'alba l'executaren.

Aquell mateix dia un soldat, sense dir paraula, li entregà la fotografia a l'àvia. L'àvia la guardà per a mi.

Olda

SOMIANT DESPERT

Ensorro els peus descalços en la bruna arena de la platja mentre el capvespre s'enfila a ponent i la brisa remou el silenci.
Les escandaloses gavines voletegen amb el ganxut bec ben obert, cridant molt fort el meu nom, com si de nou em busquessin. I jo, mentre, somiant despert, soc capità d'un vaixell corsari cercant enemics envoltat del Migjorn i el Mestral, la Tramuntana i el Gregal, capturant fornits galions florentins, enduent-me el bastiment per dur-lo a un port amic i cobrar-m'ho amb aiguardent i florins de terres llunyanes.
Entre saquejos i escaramusses imaginàries, tot d'una em desperto i diviso de lluny una embarcació. És un pailebot centenari.
Quin capità hi haurà vogat, les veles arriat i cobrat les amarres?
Pintat emig del blanc color, apareix, raspat per la sorra bufada, un nom a la galta que crec endevinar: Santa Eulàlia.

Capità Tro

TOT UN SIBERITA

Estic contenta, el meu amic Joan, m'ha trucat per quedar, diu que em vol ensenyar una sorpresa, ell és tot un siberita, sempre li ha encantat tenir el bo i millor de tot allò que l'envolta, així que alhora em sento intrigada.
A quarts d'una, al port. Anem a fer un volt. És estiu i bufa una tramuntana agradable, lentament, ens acostumen a la bocana nord, des de allà podem contemplar la visió d'un mar de plata.
De sobte, tinc una panoràmica, d'un vaixell, que era completament diferent a la resta.
- T'agrada? És la més recent adquisició, és el Sta. Eulàlia, un centenari pailebot, has de saber que és història en estat pur, ha estat vaixell de mercaderies, ha viscut la guerra civil i des de fa temps l'hi anava al darrera i ara per fi l'he pogut aconseguir i estic orgullós i satisfet de gaudir-lo.

Edelweiss

JUEGO DE ESPEJOS

Saco a saco, los marineros llenaron de sal mis entrañas. Cuando levaron anclas, comencé a navegar rumbo al oeste. Vientos de poniente me empujaron suavemente hasta que las aguas se abrieron a un horizonte inmenso que se curvaba en la lejanía. Nuevos y extraños vientos dispersaron gotas de sal y yodo sobre mis velas. Sentí profundas corrientes desconocidas rozándome, frías y densas. Pude incluso ver cómo la luz se extinguía en la profundidad abisal hundiéndose en tinieblas heladas, imperceptiblemente sacudidas por los movimientos de extraños seres marinos. Asomado a ese abismo alcancé a ver, como en un espejo, la estructura rota de mí mismo, viejo pailebote centenario flotando en la penumbra. Un escalofrío de espanto me sacudió, alcanzó el timón y traspasó al joven timonel que lo guiaba, que pudo ver, como veía yo, las cuencas vacías del esqueleto todavía aferrado al timón mecido por las corrientes abisales del océano.

Ismael

AÚN SONRÍEN

Aquel no era barco para afrontar el duro temporal que nos sorprendió a la altura de Finisterre pero a fe de Dios que se portó como un valiente. Las olas no eran olas, señores, eran montañas enormes de agua que se nos venían encima a una velocidad endiablada empujadas por un viento de mil demonios. Y os juro por los siete mares y el cabo de Hornos que daba vértigo bajar a sus valles una vez que habíamos conseguido escalar su cima. Aquellos gigantes pudieron destrozarnos pero nos respetaron, jugaron con nosotros pero dejaron que nuestros hijos siguieran sonriendo. Al mar no se le vence y exige respeto. Es su ley. A navegar se ha de salir en una buena embarcación y el mar corresponde, respeta a los que le respetan. Por eso, porque nosotros navegábamos en aquel pailebote centenario, nos dejó vivir. Hay dos niños que aún sonríen. Gracias.

Angelgarciarobinson

LAS AVENTURAS DEL SANTA EULALIA

Había una vez un pailebote centenario que lo llamaban Santa Eulalia.
Un día salió a dar un paseo más allá de lo habitual.
Pero cuando volvía a puerto se chocó contra un iceberg.
Sus amigos marineros fueron a tapar el agujero.
Desplegaron sus velas y todos regresaron a casa felices.

Flash