L'ADELA

"El veus? Ja t'ho deia que vindria... mai em creus".

Vaig despertar de la lectura en sentir aquelles paraules. Els ulls de l'Adela, embadalida amb la contemplació del mar, vibraven amb una llum màgica.

"És preciós Adela, sembla que balli amb les onades".

"Així és" - em respongé l'Adela després d'uns intensos segons-. "Hem d'avisar la mare que el pailebot del pare ja està arribant... Ves! Ves a dir-li si us plau, que jo no puc deixar de mirar-lo".

Preservant la intimitat del moment, vaig allunyar-me d'aquell racó del jardí des d'on els últims anys compartia hores amb l'Adela. Mai es cansava d'esperar mirant el mar. I sempre, tot girava entorn un pailebot centenari que jo coneixia des de petita per les narracions del meu avi mariner.

Quant donaria per veure'l ara mateix i poder compartir la visió emmalaltida de la meva mare, l'Adela, assegudes juntes al jardí de la residència...

Ch.