Llostrejava pels finestrals de la drassana quan l'home es plantà a la vora d'un pailebot centenari. Va estendre les mans i començà a acaronar el buc del vaixell.
En fer-ho, llegia milles solcades i frec de molls, com si resseguís la pell d'una amant madura i en reconegués la bellesa un pic marcida però encara vigorosa. Al mateix temps, l'antic mestre d'aixa percebia la llata corcada, el clau mal reblat, el grinyol d'una junta, ...
Les naus eren el seu gran amor. Quin desengany, quan noves substàncies sense ànima van arraconar la fusta i l'ofici! Més d'hora que tard, hagué de plegar.
Ara, a més, la vellesa l'aclaparava amb una xacra que li anava arrabassant la finor dels dits i de les mans. Un dia, aviat, perdria tot el tacte.
Ell, tossut, tornaria cada tarda mentre pogués esbossar aquelles formes sinuoses que li eren tan familiars.
Llamps i trons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta