Era una tarda d'hivern al port, la foscor envaïa la calma del mar, la boira surava sobre les ondulacions de plata i la humitat calava els ossos. Mentre ens acostàvem, la silueta d'un pailebot centenari s'anava definint. El batec de les ones al casc del vaixell semblava alçar veus de mariners que temps enrere havien sofert les inclemències dels navegants. Al pujar a bord, la fusta grinyolava sota els nostres peus, i les lones de les veles projectaven ombres inquietants. Conteníem la respiració mentre miràvem al nostre voltant. Un ocell solitari es posà sobre un dels pals, blanc i lluent per la llum de la lluna. Semblava un esperit de malaurança. El silenci, la quietud i aquella olor de calamars a la romana... un llum al fons alçà la veu - Senyors, vagin desembarcant que anem a tancar el Museu!
Sacatapus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta