Un pailebot centenari mostrava orgullós el trinquet sobre la línia de l'horitzó, amenaçant l'espectador amb la proa, com si el pal s'hagués d'allargar mentre s'apropava - demostrant, per a alguns, l'esfericitat de la Terra. L'Eulàlia passava hores perduda a l'interior del quadre que penjava sobre l'escriptori, normalment eludint alguna responsabilitat.
- Eulàlia! Has acabat els deures? D'aquí a cinc minuts, sopem!
La sopa cremava molt i l'Eulàlia es va ajupir amb el plat a l'alçada dels ulls mentre bufava suaument, formant ones sobre la superfície fumejant. De sobte, a l'altra riba del plat, entre la boira, una silueta va començar a formar-se lentament, dibuixant la forma d'un veler imponent. Que potser era en Pascual, que tornava a casa després de tants anys? Què diria, la mare? I ella, seria capaç de dir-li "pare"?
- EULÀLIA! Se't refreda la sopa!
Una vegada més, s'havia quedat adormida sobre l'escriptori sense sopar.
Llum de Lluna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta